Al Excm. i Rvdm. Sr. Antoni Vadell, bisbe

Però quan vaig saber que l'havien fet bisbe vaig sentir una intensa satisfacció interior, una alegria que em va recordar que l'Esperit de Déu fa la seva feina... Perquè sé que l'estimat Toni no havia cercat mai ascendir en la jerarquia eclesiàstica ni tampoc havia muntat cap espectacle per demostrar el seu compromís amb els pobres. Ell era el silenci en el compromís però, sobretot, amb aquell somrís que Déu llança als éssers humans per dir-nos que, malgrat la seva aparent llunyania, està amb nosaltres... que és com un Pare que, fermat per l'amor i la llibertat dels fills, no pot fer res més que donar-los llibertat i comprar-los el cotxe que li demanen malgrat saber que es podrien matar en qualsevol accident; la llibertat de l'estimat és el gran problema del qui estima... fins al punt que es pot convertir en l'aparent fracàs d'aquest.

Déu, i ho dic com a creient, viu aquest ‘fracàs' a cada instant del viure de l'ésser humà. Doncs aquí hi ha, per a mi, el gran tresor que el Sr. bisbe i amic Antoni Vadell Ferrer, posava més en evidència: l'alegria de saber que, passi el que passi, hi ha un Déu que ens estima, i que la vida no és absurda perquè la mort no és una porta tancada; que Ell ens estima sense condicions, sense emperons, sense treva, perquè és un Déu que és tan il·lògic com ho som tots els pares amb els nostres fills.

Estimat Toni, senyor Bisbe, crec que ho van fer molt bé els qui, empesos per l'Esperit Sant, li donaren el càrrec, perquè els homes i dones d'avui necessitam més que mai l'alegria de Déu, l'alegria que tu, amb el teu somrís, ens mostraves. Avui tenc la pena de saber que ja no hi ets... i l'alegria de saber que hi ets: moltes gràcies i fins a sempre, amic.