Llorenç CapellàPalma13/05/22 3:59
TW
1

A quests dies farà anys de la visita de la família Franco a Mallorca. Desembarcaren en el moll de Palma a mitjan dematí del 15 de maig, amb pluja granada. Tanta aigua va caure, que era com si la Mare de Déu hagués buidat el ribell d'escurar. Hi faig referència, a la Verge, perquè va ésser present a tots els discursos. Els Franco venien de València i anaven a Barcelona. En tot cas, l'aturada a Palma no s'ha d'interpretar com un reconeixement dels Països Catalans, atès que Joan Fuster encara no havia obert els ulls. La presència del dictador tenia una doble finalitat. D'una banda, havia d'inaugurar el monòlit dedicat al creuer Baleares. De l'altra, presidir la processó del trasllat dels reis Jaume II i Jaume III a la cripta de la Seu. En el temple s'hi encabiren més de quinze mil persones que s'esgargamellaren cridant Franco, Franco, Franco. Parlem de profanació...?

I tant. Tanmateix, aquest segon acte, el de la Seu, ha quedat empetitit per l'altre, l'estrictament militar, així que disposem d'una visió parcial de la visita. És cert que l'element militar va exhibir múscul amb desfilades inacabables, però qui va gaudir de la glorificació absoluta va ésser el clergat. Us creieu que els Franco, en baixar del Cervantes s'adreçaren a l'Orient, a l'altre cap del Born, per atipar-se d'ensaïmades calentes com feien un Segarra o un Pla...? Doncs no. Partiren cap a la Seu a presidir un Tedèum. Falange va voler pintar-la i ho va aconseguir, és clar, però a mitges. I s'entén. Mussolini i Hitler havien acabat en el femer de la història, de manera que Don Fransisco necessitava amb urgència nous aliats. L'Església li va obrir els braços a canvi que s'avingués a sotanitzar la moral col·lectiva. Alhora que Falange perdia afiliats, els seminaris tenien overbooking. A la inauguració del monument al Baleares, l'alcalde de Palma, el coronel Coll Fuster, no va tenir inconvenient a involucrar la Mare de Déu en el Cop d'Estat en afirmar que Mallorca s'havia aixecat contra l'horda marxista perquè, «la santificó un día con su planta la Reina del Cielo en la colina de Bellver». Franco va anar més enfora.

Fet i fet va confondre la Verge Maria amb el Duce, que havia estat el primer (l'1 de juliol de 1936, segons Ángel Viñas) a subministrar armament als futurs colpistes. «Cuando el enemigo nos presionaba –va dir Franco–, por intercesión de la Señora, la que nunca olvida a España en sus duros trances, la Santísima Madre de Dios, obteníamos todo lo que anhelábamos (···) como las municiones que necesitábamos». Era cert...? Ca...! Però allò que aleshores necessitava Don Fransisco era una potència mundial que avalés el seu discurs. L'Església ho va fer de manera entusiàstica. A canvi de poder, ja ho he dit. La diòcesi de Mallorca, a partir d'aquell maig d'ara fa setanta-cinc anys, va encarregar-se de teixir la consciència col·lectiva. Amb fil podrit, a vegades. Eren els temps dels Cursets de Cristiandat, del bisbe Hervás, del fanatisme, de la banalitat més absoluta. En fi...! Franco va embarcar cap a Barcelona el dia setze. El periodista Jordi Andreu Alcover el va poder veure de prop. I ens parlaria, colpit d'emoció, de «su rostro lleno de corazón, de hombre bueno hasta la santidad». Com pogueren sobreviure les generacions d'aleshores sense passar pel psiquiatre fa part dels misteris més indestriables de la condició humana.