Criptopànic (comprensible)

I el més divertit, com sempre, és l'aparent paradoxa que sigui des dels redols teòricament més llibertarians (ja saben: defensem-nos de l'estat, l'estat és un enuig i els impostos una extorsió inacceptable, ningú no ha d'imposar-nos cap educació financera i menys que ningú papa estat, llibertat i res més, etc...) d'on sorgeixen les veus més indignades per l'enfonsament, en alguns casos fins a la desaparició, patit per algunes criptomonedes els darrers dies.

I compatibles amb aquestes furioses peticions se senten els crits dels que volen fer d'aquest criptopànic el millor espot per mantenir el xiringuito: aquest és el moment, els temps de terror forgen els grans imperis, vivim temps de valents, ningú no recorda els pusil·lànimes, els actius electrònics han arribat per quedar-se, tinc un amic que no sabia manejar un ordinador i ara no troba amarrament de prou metres per al seu iot, etc... El que no apareix en cap proclama és allò tan vell que l'enriquiment ràpid és una excepció i no pas una professió ni un sector econòmic, perquè això només ho diuen els que saben tant de finances actuals com James Watt sabia de reactors nuclears. Però tant se val: podria aparèixer un manifest de vint o trenta Nobels d'Economia avisant del risc d'invertir en criptomonedes i pocs en farien cas, com pocs van fer cas d'aquell auguri del magnat Joseph Kennedy abans del crac del 29: «Si l'enllustrador de sabates (ara enllustrador de teclats) sap de borsa tant com jo potser és el moment de deixar d'invertir».