TW
8

El centenari de Joan Fuster, valent i brillant, un referent per al catalanisme, convida a una revisió crítica sobre la vigència dels seus plantejaments, la nació com a fet polític determinant, determinista. Confrontem-lo amb el llegat de Pi i Margall, a frec del cent cinquanta aniversari de la república federal. Federalisme com a precipitat racional de democràcia, de la llibertat humana i dels pobles, de la llibertat de pactar. Postulats prou distints però amb interseccions significatives: No hi ha nacionalisme cívic sense una identitat de base, producte de la cultura i la història.

L'estimulant reflexió distòpica sobre on seríem si la república s'hagués consolidat, ni se planteja. La memòria d'aquella experiència ha estat esborrada, escarnida, calcinada, maleïda, sobretot per l'espanyolisme, però tampoc interessa al nacionalisme d'encuny fusterià. Però, què hagués estat d'Europa si la lectura empoderadora del magnífic eslògan «llibertat, igualtat, fraternitat», que hagués enardit als agermanats, hagués triomfat sobre la versió jacobina, uniformista, de l'Estat-Nació, forjat arrasant identitats «medievals»? Si l'humanisme, el personalisme, s'hagués imposat sobre la lògica imperial, el redemptorisme militar i l'aberració de les nacions pures i les races superiors. Si el principi democràtic hagués vençut a la idea teològica de sobirania, única, indivisible, ideada per legitimar l'absolutisme per la Gràcia de Déu.

El republicanisme federal tornà, discret, després del desastre de les grans guerres i el fiasco del comunisme (pseudofederal), amb èxits notables com la Unió Europea o la Declaració de Drets Polítics: el principi de subsidiarietat, el dret d'autodeterminació, els drets de les minories nacionals, la governança multinivell, la cohesió, la participació i la transparència, la noció de «competències», per sortejar la sobirania monolítica (parapetada en la jerarquia, el secret i el centralisme). Patriotisme per aportar, contra ningú. El geni de Kelsen, en comptes de Llarena/Marchena. La república federal acabà amb un general entrant a cavall al Congrés. Fou una metàfora que la gent ha convertit en real. I perdurable: els borbons encara hi són.