Estiu triomfal

Aquestes setmanes he tingut una certa curiositat per conèixer les percepcions que la societat illenca tingué aquell estiu de 1939 conegut com a primer estiu del Tercer Año Triunfal. Després de tres anys de guerra, s'iniciava, per alguns, una era nova. Un temps nou que, com sempre, afavoria aquells que estaven situats anteriorment en posició de privilegi. Ningú no podia piular perquè era fàcil esser etiquetat de poc addicte al règim, és a dir de fer la pasta blana. Hom té la sensació que les coses, en certs aspectes, tampoc no han canviat tant després de tres anys de COVID-19 rematats per una guerra portadora de desequilibris, desigualtats i inflació. El règim actual, més enllà de qui seu a la cadira del Pardo, La Zarzuela o La Moncloa, segueix en mans d'una classe dirigent amb una capacitat il·limitada per justificar-ho absolutament tot i protegida davant la crítica. La fam del 1939 era endèmica i la gana no venia provocada per la guerra, però aquesta l'havia cronificada. L'aixecament havia empitjorat l'estat de la ferida. Ara, desgraciadament, succeeix alguna cosa semblant. El model turístic que tocava fons per sobrecàrrega i per un malentès sentit de l'èxit potser ara només ha sofert un cert maquillatge i alguns retocs de xapa i pintura, però ha quedat en evidència que alguna cosa no funciona quan les Illes Balears ens hem convertit en un dels centres turístics de major atracció planetària. Tornam al turisme de masses, amb algunes variants en relació a allò que passava durant el darrer estiu previ a l'estat d'emergència. Ara estam davant un turisme de masses amb major poder adquisitiu i amb més repercussió mediàtica, enredats en un conflicte d'encariment de queviures i de serveis, i amb la nostra llibertat amenaçada, perquè aquest model s'ha transformat en dogma i els seus sacerdots desafien la ciutadania amb tota casta d'amenaces. Aquells que cercam equilibri, anhelam compartir aquest espai des del respecte i desitjam viure en aquesta terra amb una certa normalitat i austeritat sembla que no ho podem fer. No podem sostenir idees ni defensar propostes alternatives a les iniciatives dels grans grups de poder internacionals. Amb la crisi hem guanyat turistes, però hem perdut qualitat de vida i anem perdent llibertat. Molts, per ventura massa, sobreviuen en un clima de voreja la desesperació. Són les víctimes dels gran taurons i probables clients del populisme polític. Fins fa poc sol i platja era sinònim d'espardenya o de xancleta. Ara, les franquícies de la cervesa projecten una imatge d'unes Illes glamuroses i triomfals, amb cales, iots, mansions, musicals i cotxes de luxe.