Josep M. LlauradóPalma13/10/22 3:59
TW
1

Durant alguns anys he fet cada estiu un article contra el renou (sempre amb el mateix ridícul resultat: cap), però ja no cal, fa temps que es pot fer en qualsevol moment. Qualsevol dia, enmig de la platja, enmig del carrer, enmig de la mar, enmig del bosc, i segons les estadístiques a la majoria dels habitatges, on és força probable tenir un o més veïnats renouers practicants dels crits i els cops i el volum màxim de la música i/o la televisió, el renou apareix sense cap motiu concret ni conseqüència, perquè el dret al silenci i al descans és tan inexistent com el dret a tenir una Riva-76' Perseo Super amarrada davant de casa nostra, i rep aproximadament la mateixa protecció de les (això sí, múltiples) administracions públiques. I això sense esmentar els mòbils, que si Déu existís durien una etiqueta aclarint que per parlar-hi no cal cridar, que l'aparell és dissenyat per transmetre el to normal de la veu humana.

Diumenge en vam tenir l'enèsim exemple a Ciutat. Com que s'hi corria una marató, des de primeres hores del matí s'emeteren músiques i crits a un bon nivell des de diversos punts del recorregut. De Portopí fins al Portitxol i davant la Seu i a d'altres llocs, la música i els crits (naturalment en moltes llengües menys la nostra) inundaren l'ambient perquè sí, perquè ningú -ni malalts ni sans ni grans ni petits- no mereix gaudir del silenci, i l'inundaren no per emetre avisos ni informacions urgents, fet que seria comprensible, sinó senzillament perquè sí, perquè gairebé tothom s'ha acostumat a amanir qualsevol acte social amb el màxim renou i a emetre renou també sense que hi hagi acte ni motiu que l'expliqui. De temps en temps hi ha alguna protesta, com aquesta darrera del doctor Juan Antonio Madrid, que ho ha clavat: «El capitalisme ens està matant de son» i «Dormir és l'acte més revolucionari que podem fer des del punt de vista de la salut», però el renou és la norma i el silenci, que durant segles fou bé gratuït, un luxe fastuós. Diuen que després d'una explosió nuclear (cada dia més probable), quan el fong atòmic ha estès els seus fruits, es produeix un silenci incomparable, únic, prodigiós. Sense cap dubte, i si més no en dos sentits, ens ho ben mereixem.