Jardins d'altri, ara

Deia Anton Txékhov que «En la naturalesa una repugnant eruga es transforma en una papallona encantadora; en canvi, entre els homes, ocorr el contrari, una encantadora papallona es transforma en una eruga repugnant». És una altra forma de dir el que pensava Alexandre Dumas: «¿Com és que sent tan intel·ligents els nins tornen tan beneïts quan es fan homes? Deu ser fruit de l'educació», es respon l'escriptor francès. Ai! El paper de l'escola! Contava John Lennon –qui sap si era una boutade, però està bé– «a l'escola em demanaren que volia ser quan fos gran i vaig escriure: ‘feliç'. Me digueren que no havia entès la pregunta...» Ens ho posa més difícil John F. Kennedy: «Cal que eduquem avui a la gent per a un futur on els problemes als qui haurà de fer front no els poden predir ni tan sols els més savis d'entre nosaltres». Difícil tasca la dels pedagogs. Però mirant les noves lleis d'educació, la LOMLOE entre elles, es pot dir «Per què repetir errors si en podem cometre d'altres?» (Chesterton).

Caldria, tal vegada haver-ho demanat a Francesc Pujols (1882-1962) el filòsof (?) català que tenia solucions per a problemes greus. Llegesc a un reportatge de Josep Massot que, segons diu Max Pérez,    «Pujols va adaptar la seva religió catalana al catolicisme franquista, però el més sorprenent és la proposta de que Franco s'autocoronés rei d'Espanya, així es resolia també el problema del separatisme ‘la nostra missió no és separativa, sinó al contrari, unitiva i hegemònica' (les quatre nacions ibèriques han de cedir la sobirania a l'Estat i no al revés)». A Pujols uns el consideren un colós de la filosofia catalana i uns altres un bromista baliga-balaga. Que creuen vostès? Tal vegada s'escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: «El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula i no obstant, tothom l'entén...» Chaplin li va respondre: «Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu».

Conta Michel Onfray que els filòsofs eren homes que sostenien una relació amb el diví, el sagrat, el teològic, el món de les idees. Nietzsche dona la volta a tot això i fins i tot se'n riu de la sentència de Flaubert que deia que «pensar i escriure són activitats que només es poden fer si estàs assegut», Nietzsche vol demostrar que les millors idees sorgeixen caminant, els seus pensaments són «más de pálpito que de púlpito», més de presentiment que de trona. Me recorda, no sé bé perquè, a Manuel Maqueda que es passeja amb un rellotge sense busques i sense xifres i en el seus lloc una paraula: ‘Ara!' Un vertader tour de force amb el temps. Ni futur ni passat, quan mires el rellotge per saber l'hora que és, et respon que és ara!