El jardí, la jungla

Josep Borrell, que és el típic català espanyolista que s'ha passat la vida fent-se perdonar la seva catalanitat, fa anys que va amollant declaracions fora de lloc i polèmiques. Bé, ni fora de lloc ni polèmiques: directament repugnants. Una vegada va dir que era normal que per conquerir Amèrica s'haguessin hagut de matar quatre indis –literal– i una altra vegada va comparar els independentistes amb un virus, en una maniobra patologitzadora de l'enemic polític digne de nazis descordats com Julius Streicher. Borrell ara ocupa un càrrec de primer nivell –Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat–, però al contrari del que sol passar amb les persones prudents i lúcides, que com més visibilitat tenen més prudents i més lúcides procuren ser, Borrell continua desbocant-se cada vegada que té un micro al davant, com si fos al bar de la seu del PSOE. La darrera que ha dit és que «Europa és un jardí mentre que la major part de la resta del món és una jungla, i els jardiners han d'intentar que la jungla no envaeixi el jardí». La frase pot contenir una certa veritat –molts països d'Europa gaudeixen d'un benestar i d'una llibertat que ja els voldrien en molts altres llocs del planeta–, però és una veritat tan incompleta que té molt de mentida. Per començar, els culpables que molts llocs del planeta siguin jungla són, en part, els jardiners de qui parla Borrell. I per acabar, dins el suposat jardí hi ha moltíssimes jungles, que els jardiners no fan res per ordenar. Dit això, i a pesar que la metàfora és dolenta, els jardins s'han de protegir, sí.