Fa cinquanta anys, el 1972, el Club de Roma –format per empresaris, expolítics, economistes– publica l'informe Els límits del creixement», fet per l'Institut Tecnològic de Massachusetts. La conclusió més important va ser que no es podria créixer a un ritme exponencial sense esgotar els recursos del planeta i a la seva capacitat de regeneració. Apuntava cap a una situació de transició que conduís el creixement desmesurat cap a un model sostenible.
A principi dels anys setanta comença a haver-hi veus que adverteixen d'alguns problemes creats pel ritme de creixement i els efectes negatius sobre el medi ambient, la demografia o l'alimentació. Endemés de l'informe del Club de Roma es publica l'any 1972 Manifiesto para la supervivència, de Edward Goldsmith, que ratifica la insostenibilitat del model de creixement perquè «tard o d'hora, el mode de vida industrial sucumbirà».
En aquell temps ja s'alerta sobre el perill d'un encalentiment de l'atmosfera per l'efecte hivernacle a conseqüència de l'alliberament de milions de tones de gasos, com el C02 i el NO2.
Així, en una col·lecció de llibres sobre l'actualitat d'aquell temps es diu: «Sense caure en especulacions de ciència ficció, s'han de mencionar algunes formes de contaminació que podrien posar en perill l'equilibri de tota la biosfera. Aquest és el cas del diòxid de carboni. Les emissions d'aquest gas s'han incrementat un 15 % des de principi de segle. Es continua incrementant. Segons alguns experts, les altes emissions de CO podrien arribar a produir un escaufament de l'atmosfera terrestre». Aquest paràgraf és del llibre La contaminació, editat per Salvat a la biblioteca ‘Grans temes' l'any 1972. La publicació recollia aquesta preocupació que era també una de les conclusions de l'informe del Club de Roma sobre els límits del creixement de 1972.
Trenta anys més tard, escriu Donella Meadow al llibre Els límits del creixement 30 anys després: «La major part de l'escalfament de la Terra es atribuible a l'activitat humana». Endemés, durant dècades s'han mesurat els nivells de CO a l'atmosfera, se sap des de fa molts d'anys que aquests gasos atrapen la calor. Actuen com un hivernacle que deixa entrar l'energia solar, però l'impedeix sortir.»
La idea d'aquest estudi fet per Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) era aplicar un model matemàtic de projecció a unes variables com població, recursos naturals, demografia, contaminació, producció industrial i creixement econòmic. El resultat va ser que en els pròxims cent anys el planeta col·lapsaria. Dit d'una altra manera: no hi podia haver-hi un creixement il·limitat.
Aquest assaig posava en relleu que els recursos no renovables i el creixement que els consumia no augmentaven d'una forma lineal sino exponencial.
El creixement produït després de la Segona Guerra Mundial va ser molt accelerat. Tant a Europa com a Nord-amèrica es feren plans molt expansius recolzats amb l'ajut de les institucions econòmiques internacionals, com el Fons Monetari Internacional, que vetlla per la bona salut capitalista i promou polítiques de creixement facilitant préstecs als països en desenvolupament que molts d'aquests estats no poden pagar. El Banc Mundial i diferents tractats de comerç orienten les seves polítiques cap a l'expansió.
La idea del creixement ilimitat és fruit d'un deterninat marc mental que pensa que la tecnologia pot suplir la manca de recursos naturals. Així ho explica l'economista Ernst Schumacher en el llibre Lo pequeño es hermoso. Destaca en aquesta obra que «un dels més ferests errors de la nostra època és considerar resolt el problema de la producció». «Així ho sostenen economistes, governs i ciutadans corrents». Mitjans de comunicació, empresaris i governs han aconseguit un «consens a favor d'aquesta idea que els problemes del creixement estan resolts.»
Edward Golsdmith, autor del Manifest per la supervivència, sintetitza les qüestions com el creixement econòmic, la contaminació i la sostenibilitat afirmant que «el defecte fonamental del mode de vida industrial, amb el seu afany d'expansió, és el de ser insostenible».
Per molt que es pensi que aquest model econòmic és viable, la realitat serà que sucumbirà. El dubte és com i quan s'enfonsarà.
L'informe del Club de Roma va tenir com a conseqüència una conferència a l'Orgnització de Nacions Unides (ONU) sobre el medi ambient el mateix 1972. A aquesta seguiren altres cimeres sobre el clima i el creixement.
Darrerament, s'han fet públics altres estudis que van en la direcció que ja no hi ha temps per revertir l'escalfament atmosfèric.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.