TW
1

Entre els èxits d’abast internacional de la política balear recent ocupen lloc de mèrit la lluita contra les prospeccions d’hidrocarburs a la Mediterrània, l’ampliació del parc de Cabrera o la declaració com a zona especialment protegida d’importància per al mediterrani (ZEPIM) del corredor de migració de cetacis entre la Península i Balears. I confiam culmini aviat la declaració com a zona marítima especialment sensible (ZMES) per part de l’Organització Marítima Internacional (en una cursa amb altres ZMES que pot condicionar les grans rutes marítimes).

Declarar àrees protegides és vital, i hi hem d’afegir l’augment de reserves marines i la Xarxa Natura 2000, però no basta si no s’acompanya de plans amb mesures ambicioses i un desplegament en gestió i disciplina per fer-les efectives, sobretot en un mar amb impactes antropogènics tan intensos com pateix el nostre.

Enguany, l’Estat hauria d’aprovar el pla de gestió del ZEPIM, però ja no hi és a temps. Segons l’Acord sobre la conservació dels cetacis de la mar negra, la mediterrània i la zona atlàntica contigua (ACCOBANS), les rutes marítimes Balears-Península és un dels espais de major risc per a les balenes; i el renou submarí és el gran enemic de les onze espècies de cetacis que tenim al Mediterrani (i dels taurons, i les tortugues, i les tonyines...). Un renou insuportable. Per reduir-lo, caldran mesures amb impacte econòmic, com reduir la velocitat dels grans bucs. Sol ésser pacífic celebrar les proteccions sobre el paper, però les mesures concretes que calen per assolir els objectius plantejats sempre provoquen resistències, lògiques per altra banda, i no parl de gemecs o remucs.

Sí, sé que al títol hi surt el vell marí i no n’he dit res. S’imposa la prudència, i m’ha servit d’esquer. La popularitat dels cetacis i la inquietud per la seva regressió, els hauria de convertir en xots passadors per al conjunt de la biodiversitat. Si cream les condicions adequades, potser el vell marí se decideix a tornar, o pugui ser reintroduït (a Cabrera?). No serà fàcil. Creix la consciència que vivim un moment ecològic crucial, però l’immobilisme és poderós. El rumb polític que marqui la societat ens hi acostarà, o ho farà inviable.