Sortir al carrer

Record quan Agustín El Casta parlava en, un dels seus divertidíssims monòlegs, de l'estranyesa de celebrar les festes de Palma per Sant Sebastià. Ho justificava dient que, a Mallorca, el mes de gener fa més fred dins les cases que fora. Les parets de marès i la humitat illenca no han jugat mai a favor del nostre escalf. Sempre pot ser millor torrar sobrassada, llom i xuia a la Plaça Major que tremolar en una llar humida.

Viure una pandèmia et deixa marques. Molts deien que l'experiència de la COVID-19 ens faria persones millors, més conscients del que realment té valor, més empàtiques i solidàries, compromeses amb el món. S'equivocaven. Allò que n'ha sortit majoritàriament reforçat és el desig d'esprémer la vida, de viure l'aquí i l'ara intensament. Som éssers lúdics per naturalesa. Som animals socials. El confinament va posar a prova totes dues coses: la necessitat de diversió i les relacions socials. De sobte, ha sorgit la necessitat imperiosa de divertir-nos al preu que sigui, moltes vegades pels camins de l'evasió o de l'absurd. A la vegada, la gent vol gent. Busca els llocs on hi ha persones per poder-hi interactuar, si pot ser d'una forma superficial millor. Ningú no està per a gaires transcendències. No ens ve de gust haver de pensar massa. Triomfen les terrasses (ara amb estufes i mantes incorporades), els bars, els restaurants, els concerts, les sales de festa. Visca l'enrenou, la gresca, la bulla. En el fons, una recerca desesperada d'aquella Alegria (que no és ben bé la que canta Antònia Font), però que vàrem creure perduda per sempre.