Llorenç CapellàPalma10/02/23 0:29
TW
6

Què em diríeu si afirmés que el Rei en Jaume, en la intimitat, en comptes de lluir corona s'encasquetava un fes? I que cada 11 de Setembre Franco sortia a la balconada del Pardo per cantar Els Segadors davant la Vieja Guardia en formació? O que han vist el senyor Fulgenci Coll clavant cops de picassa al pirulí de la Feixina? Tot el que dic és possible. Recordeu Un elefant en bicicleta, la cançó infantil...? «Mireu allà dalt/ en els estels que hi ha:/ és un gros animal/ que en bicicleta va». D'infant ens ensenyen que l'impossible és possible, i així que ens fem adults ho oblidem. És un error de pes. Qui pot negar que en el seu retir espiritual d'Abu Dabi el rei emèrit i el seu net benvolgut esmercen les hores buides del dia, que solen ésser vint-i-quatre, perfeccionant les sonates a quatre mans de Schubert? Què és mal de creure...? És cert. Però de més verdes n'han madurades.

Jo puc empassar-me que Belén Esteban ens escriurà unes barojianas. I si no us fa peça Baroja, poseu un Shakespeare o algú de volada semblant. La persona és canviant, insòlita. Us poso messions que qualsevol dia Messi s'arrencarà a parlar un català més harmoniós que el cant d'un canari flauta. I us exclamareu: si en trenta anys de viure a Barcelona a cor què vols no ho ha fet...! Sí, sí: d'acord. Recordeu la Pentecosta: les espelmetes de foc descansaren sobre el cap dels apòstols i a l'instant parlaren totes les llengües del món. I de saviesa, encara que la Pentecosta no ho digui, n'adquiriren una barcella plena perhom. Na Margarita de Campos sembla que darrerament també n'ha estat beneficiària, de l'excels do de la saviesa.

Fins ahir no sabia de quin pa fer sopes i, compte, de cop i volta, el seu cap de files, l'ínclit Feijóo, ens fa saber que estem davant una llumenera de les talladures de Ramon Llull. Que no és possible...? Ho és, i tant! Feijóo no s'ha estat de fer futurisme i ens ha anunciat que na Margarita, cas de governar, acabarà amb les guerres lingüístiques (suposo que donant suport al catalanicidi més barroer) i que consolidarà la nostra personalitat cultural, cosa que consideràvem que ja havien fet des del mateix Llull a mossèn Alcover o Francesc de Borja Moll. Les persones tenim capacitat de sorprendre i de sorprendre'ns. Clar i català: mudem de verd en blau com si res. El professor Tamames ha passat del PCE a Vox sense desfer-se la clenxa, un bot de saltimbanqui que no hauria pogut preveure ni La Vident de Benlliure. Paradoxalment la imaginació és previsible. La realitat, en canvi, és transgressora.

La notícia d'un Tamames de bracet de l'extrema dreta és un glop mal d'empassar. No per a mi, que mai no li he fet confiança, potser perquè els seus llavis prims, i sovint closos, són clavats als de Mao. Però penso en Pasionaria, en Tierno Galván... O, sobretot, en las bases comunistes, disposades als mil i un sacrificis per tal de fer una societat més justa. Tamames era un dels seus referents més preuats. Naturalment no li podem fer cap retret si ara s'escora cap a la dreta de la dreta, però ens dóna peu a fer una lectura pessimista o descreguda dels lideratges. Insisteixo: entorn de les seves propostes sobre economia i sociològiques, l'esquerra més coherent de la Transició, va dissenyar un futur col·lectiu de progrés. Serà millor (ai las!) que fem taula rasa. Que baixi el teló. La commedia è finita.