De Francesc de Sales Aguiló a Joan Lacomba

L'afany per l'educació és una senya d'identitat de la república i un dels motius d'enfrontament amb l'establishment. La repressió sobre els docents va ser brutal, afegint al dolor físic, un cost enorme en coneixements, en talent tudat, en il·lusions regeneradores, fèrtils. A canvi, una fosca, freda i llarguíssima postguerra. Aguiló morí a l'exili (Bogotà) el 56. Sempre amb el delit de tornar: «la nostra vida és ara record –escriu. Record i esperança, és a dir: fidelitat»

Fins al 1970 no tornàrem tenir institut públic a Inca. En fou nomenat director un jove Joan Lacomba (dir jove a Lacomba és no dir res, ell sempre va ser jove), amb tal motiu, el cità el cap de la guàrdia civil a la comandància, el mateix claustre de Sant Domingo, amb l'entranyable intenció de dar-li quatre consells. Durant l'entrevista, como quien no quiere la cosa, posà la pistola sobre la taula. La Transició.
Aguiló i Lacomba s'haguessin caigut bé: dos activistes, ànimes generoses, amb un compromís cívic i polític insubornable, enamorats de Mallorca, de la cultura i l'art. A Sant Domingo hi ha avui la biblioteca (al 36 feren un fogueró amb tots els llibres en català de la biblioteca republicana). Davant el Berenguer d'Anoia, s'alça una escultura de Lacomba, La Balanguera. Aguiló n'estaria orgullós. Molt més satisfet d'un país que vindica l'obra del seu estimat Joan Alcover, que no del que està obligat, per un elemental sentit de la decència, de la justícia, d'haver-lo de reivindicar a ell. El que de ver conhorta aquests personatges és que el país progressi, en saviesa i bondat, i sentir, sabre, que hi han contribuït.