Autogovern

I, tanmateix, no deixa de ser, alhora, una oportunitat perduda: assolir un pujol en l'orogènesi d'un paradigma. No només perquè els partits espanyols ens emmenaren pel camí estret, vergonyant, de l'article 143, sense reivindicar els drets i tractament de comunitat històrica; sinó, sobretot, perquè seguírem en el marc tradicional de sobirania absoluta de l'Estat. La gran condició per al consenso fou el pas de legalitat a legalitat. L'Estat-nació, des de l'autocràcia i les corts franquistes, establí el com, el quan i el quant de la democràcia admissible.

A Espanya, el principi legitimador del poder és la sobirania estatal-nacional, no el principi democràtic. No menystenguem les bases epistemològiques d'un sistema polític, generen una cultura que ho amara tot, amb conseqüències pràctiques contínues, determinants.

La Constitució just reconegué un dret a l'«autonomia», capitidisminuït, fins al punt que els distints governs espanyols han desobeït sense cap escrúpol el repartiment competencial. Pensem en la policia pròpia o l'administració de justícia, per exemple. Així, mentre el discurs majoritari en motiu de l'aniversari de l'Estatut ha estat en favor de més autogovern, en competències i finançament, no hi ha manera de fer complir el text vigent, i se'ns lliga de mans i peus amb regulacions centralitzadores, castellanitzadores i encotilladores, escatimant-nos els recursos econòmics (que Madrid se'n dugui el canon per les concessions de costes només s'entén en lògica colonial). Almenys, crec que podem constatar que el mite que l'administració estatal gestiona millor s'ha esvaït per insostenible.

La idea de sobirania centralitzada, amb cessió de poder de dalt (Madrid) a baix, en comptes del principi humanista/democràtic que sempre va de baix (els ciutadans/el poble) cap a dalt, afecta de ple el món municipal, potser ho comentam un altre dia.