L’escriptor que s’emporta un temps

La mort d’Antoni Serra ens obliga a mirar enrere. Ens pensàvem que el postfranquisme era a tocar, i ara, de cop, hem d’acceptar que ens en separa temps i temps: tirant curt, tant com triguen a madurar les nesples. Les coses són passat quan acceptem que no tornaran. Antoni Serra ens diu adéu i, amb ell, ens ho diu una època, una generació, un llenguatge. Fins i tot una manera de mostrar-se en públic. Serra usava barret i corbata de llacet com el seu admirat Pessoa; molt abans ens havíem acostumat a veure’l amb boina, talment Baroja. La boina barojiana també la popularitzaren Cela i Delibes. La primera llengua literària d’Antoni Serra va ésser el castellà. I m’apresso a dir que no podia ésser d’altra manera. El seu primer llibre, Dos cuentos, és del 1959. Les lectures imprescindibles de l’època passaven per alguns poemaris de la Generació del 27 i les obres de Baroja, Azorín i Unamuno. Antoni Serra va viure uns anys a València. En retornar a Mallorca va fer amistat amb Manuel Picó (Una alcoba en el infierno, 1959) i Miquel Àngel Colomar (Polly quiere una galleta, escrita als anys quaranta), ambdós pintors i novel·listes. A més a més, Colomar havia exercit, abans de la guerra, de secretari particular d’Emili Darder, va estar empresonat a Can Mir. I l’obra de Picó tenia un component social innegable... Difícilment Serra podia identificar-se amb els representants del regionalisme literari o sentir-se còmode a les tertúlies de la Congregació Mariana, on el pare Sabater feia proselitisme entre la joventut que havia passat per malla del Frente de Juventudes i d’Acció Catòlica. Serra tenia altres inquietuds. S’interessava per la dramatúrgia d’Alfonso Sastre, per l’obra testimonial de Paco Candel... Seria un dels primers intel·lectuals a promoure el coneixement de Gabriel Alomar, ja en els anys seixanta. Més endavant col·laboraria amb el PSUC, assumiria la direcció del PSAN a les Illes. Per aquella època somreia poc, potser perquè mirava de conjuminar el marxisme amb la realitat sociocultural que generava el turisme de masses i no hi havia manera d’aconseguir-ho. Record haver-lo acompanyat a reunions soporíferes a les que es debatia sobre el pensament de Marx, d’Engels, de Rosa Luxemburg. Quina llauna...! Probablement Antoni Serra opinava igual. Fet i fet, l’escriptor ocurrent i irònic del qual hem pogut gaudir lectors i amics, sorgeix quan comença a acumular dosis i més dosis d’escepticisme. En qualsevol cas, la seva aportació en el camp de la gestió política i cultural va ésser determinant per treure Mallorca de l’ensopiment. Penso en les aules de literatura que va organitzar amb Jaume Adrover i Bienvenido Álvarez, amb el seu pas per la direcció de la Llibreria Tous, amb l’èxit rotund del Congrés de Cultura Catalana del qual va ésser responsable a les cinc illes. Tot plegat omple la seva biografia, juntament amb una obra que es sosté en dos eixos ben diferenciats. Un d’experimental, amb novel·les com El cap dins el cercle, i l’altre que reuneix tots els casos de Celso Mosqueiro, un detectiu que és el seu clon. Les unes i les altres ja formen part del patrimoni cultural català. És el seu llegat. Però no ha partit amb les mans buides. S’emporta un temps, aquell temps. Un temps de lluita i, sobretot, d’esperança sens límits, del qual va ésser un dels protagonistes més conspicus.