Maratonians

L'endemà, la casualitat em va asseure davant n'Àlex Roca i la seva parella, Mari Carme Maza, que li fa de traductora dels signes que només pot fer amb la mà dreta. Els tenia davant perquè n'Àlex s'havia convertit en la primera persona a acabar una marató amb paràlisi cerebral i un 76 % de discapacitat, el mateix dia que en Jordi. Dels quaranta-dos quilòmetres, n'Àlex sempre recalca els 195 metres. I és que quan t'ha costat tant, no vols renunciar ni a un centímetre.

N'Alex m'explicà que de petit es considerava un monstre i per això volia passar desapercebut. Però el dia de la marató es va posar una samarreta groga fluorescent i, acompanyat de la Mari Carme i un grup d'amics, tots de negre, va córrer durant cinc hores i cinquanta minuts per arribar a la meta. N'Àlex aquell dia volia ser vist, especialment pels nins per a qui fa conferències on els explica que superar petits reptes ens ajuda a ser més forts, a hackejar la realitat, com ha fet ell, per poder ser més feliços. N'Àlex pensava que mai no arribaria a tenir parella, que cap dona el voldria, però ara viu una història d'amor preciosa.

Abans de la sortida, na Txell ens va enviar una foto d'en Jordi perquè els amics jugàssim a cercar-lo entre la multitud. Darrere cada un d'aquells dorsals hi ha una història de superació. Uns pantalons li recordaren al Jordi les vegades que els pares l'acompanyaren a superar reptes, com ara la malaltia de columna que va patir fins als 25. Els vells calçons i la samarreta estrident de n'Àlex foren símbols, recordatoris de triomfs passats per encarar amb èxit el repte d'aquell dia. Amulets, medalles, records que ens serveixen per a continuar recorrent els 4.200.195 centímetres que hem vengut a fer.