Carta de Carles III

Benvolguts súbdits francesos (per a un rei tots els ciutadans excepte la família reial són súbdits, inclosos els francesos, o sobretot): no lamento gens la suspensió del viatge que preveia fer aquests dies al vostre país, ajornat pel fet que molts de vosaltres estau ocupant sediciosament els carrers perquè vos apugen l'edat de jubilació. Ja podeu imaginar que jo no vaig, ni aniré, d'incomoditats, i menys si són causades per pringats (sic) que demanen mantenir l'edat de jubilació i que són, per tant, treballadors. Comprendreu que un home a qui posen la pasta dentífrica al raspall i que té més d'un centenar de secretaris privats (sense incloure els molts que vaig despatxar poc després d'accedir al tron, amb una generosa indemnització que tanmateix paguen els ciutadans...) no s'arriscarà a esperar dins el cotxe que quatre pelacanyes el deixin passar. Tanmateix, no podria donar cap consell ni suggeriment als manifestants, perquè com sabeu jo vaig començar a fer feina (per dir-ho així) als 73 anys i per descomptat no tindré problemes amb la jubilació. De fet, resultaria estrany tenir-ne, després d'una vida en què els meus súbdits m'ho han pagat tot: des de les assegurances fins la calefacció i de la millor atenció mèdica a les escoles més sublims per als meus fills i nebots i l'etcètera, passant per les escapades per trobar-me amb l'amant.