Climent Picornell23/04/23 0:29
TW
0

Els meus Jardins d'altri són reculls que he anat agafant d'altres persones, fugint dels aforismes i de les màximes pedants i embafoses. Mirin sinó, llegesc, escrit per Georgina Solà: «El primer convocat és Hegel i la seva lògica de la revelació de la llibertat com a sentit de la història, fruit d'un encadenament de negacions de la negació fins a arribar a un estadi post-revolucionari on preval l'autoconservació que engendra els ‘cossos revolucionaris de la cura' en una mena d'Estat biopolític que fa emmalaltir». Prenc alè i me ve al cap allò que digué el gitano: «A mi, usted me habla más sencillo!» Per senzill, recordau aquell programa, Hablemos de sexo de la doctora Ochoa? No aixecava la veu i responia sens falta als pros i contres de la ingesta de semen, per exemple. Senzillament. Manuel Machado: «No sabe del amor quien no delira» o «Ni sabe del vivir quien no pelea». Aquí em va venir al cap Camus. Sempre va bé recalar en Albert Camus: «Tota idea falsa acaba en sang, però es tracta sempre de la sang dels altres. Això explica que alguns dels nostres pensadors es sentin amb llibertat per dir qualsevol cosa». Com el savi Swami Vivekananda: «Sembra un pensament i colliràs una acció. Sembra una acció i colliràs un hàbit. Sembra un hàbit i obtendràs un caràcter. Cultiva un caràcter i colliràs el teu propi destí». No sé si el pensament anterior és per acabar amb sang, però quasi, quasi... Em diran exagerat, però les dites hinduistes em fan picor. M'estim més a Xavier Bosch: «L'amnèsia selectiva és necessària per sobreviure». No se fa molt enfora de la meva màxima: «Cal sedassar els records per ser feliç». Res, estratègies de la nostàlgia. O de la ment. «Si em convertesc en ella, m'estimaràs?» ho demana Kim Novak interpretant el seu personatge a la pel·lícula Vertigen (1958) d'Alfred Hitchcock. Té doble personalitat. Ja ho val! A un manual per a hipocondríacs aconsellen als que tenen doble personalitat que pensin sempre a comprar dues entrades quan van al cinema o dos bitllets quan han d'agafar un avió.

«L'amor i el desig són les ales de l'esperit de les grans proeses» (és veritat que ho va dir Goethe i ja saben que de desitjos, bé... que li agradaven jovenetes! Ja ho he dit). En aquestes qüestions però, com indica Martín Caparrós «és molt més fàcil l'abstinència que la moderació» i no anava pel menjar, no es malpensin.

De totes les maneres seguim sense saber exactament de que està fet l'univers, tanta sort que Shakespeare va suggerir que del mateix material del que estan fets els somnis. Uf!!! Frederic Jameson va dir i no era una boutade, o sí, –Jameson és marxista–, que «és més fàcil imaginar-se la fi de l'univers que la del capitalisme». Uro!!!

Deia Epictet: «Pots ser invencible sempre que no entaulis cap batalla en la qual la victòria no depengui de tu». I menys si depèn d'algú que ja es mort. Record, per exemplificar l'anterior, un acudit del dibuixant Mingote: El despatx del notari ple de parents del mort i una dona rossa amb unes cames llargues. Diu el testament: «...i a na Purita, que es va casar amb mi pels meus diners, li deix: els meus diners!» De diners parlava Paca, La Piraña: «Entre hipoteca o hacerme un chumino, elegí hipoteca para tener donde caerme muerta».

Epictet va ser un savi grec que va néixer l'any 50 i jo el trob molt adient en aquests Jardins, senzill, estoic, i un l'entén tot d'una: «Si només beus aigua, no vagis arreu dient a la primera oportunitat que només beus aigua» o «Si a alguns els sembles algú, desconfia de tu mateix». Màxima absoluta per aquells que s'ho tenen molt cregut. I no mir a ningú.