TW
8

La Flama del Canigó és la Flama que il·lumina la Llengua dels Països Catalans i la seva identitat. Baixa d'aquest cim per encendre totes les fogueres de sant Joan arreu del Principat, del País Valencià, de les Illes Balears, de la Catalunya Nord, d'Andorra i de tots els indrets de parla catalana.

Fa més de trenta anys que la meva novel·la El cavall va obtenir el premi Ciutat de Mollerussa. Era ja un homenatge a la Flama en Majúscules. Un home jove gairebé cec surt de la badia de Palma en direcció al Port d'Alcúdia amb el seu fill de quatre anys a collibè. Fa un recorregut de 56 quilòmetres sense parar. Quasi s'hi deixa la vida, però se'n surt. Al final, la sensació és d'haver obtingut un gran èxit personal. Sobre l'arena de la platja, quan pare i fill arriben al mar, una colla d'al·lots i d'al·lotes fan una gran fogatera i torren botifarrons i llonganissa. Després mengen coca. És la vesprada de Sant Joan, el solstici d'estiu. Aquella fogatera estava encesa simbòlicament amb la Flama del Canigó, invocant i celebrant la nostra nació. Tornen a Ciutat en cotxe, ja que l'esposa i mare dels dos protagonistes els surt a camí, passant ànsia de la seva arriscada aventura. Fins i tot la policia i la guàrdia civil es preocupen per ells. Però la festa de la Flama acaba bé, s'ha commemorat una cerimònia familiar, cultural i identitària. Que, pocs mesos després, aquell relat aconseguís un premi literari important i es convertís en un llibre d'èxit, no podia ser més positiu. Visca la Flama, visca sant Joan i visquen els Països Catalans!

Avui tornen a commemorar, passats tants anys, aquella gesta gloriosa. Que hi hagi, encara ara, espanyolistes estúpids que volen fer de la literatura i dels símbols un acte risible i menyspreable, no indica res més que els homes no tenim remei ni perdó de Déu. Que avui, més que mai, hi hagi ‘mallorquins' que malmeten el seu patrimoni i la seva pròpia llengua, a mi m'indigna i em fa plorar. Ens cal cremar molt d'odi.