El batle Martínez, un buldòzer

El general de Vox, cas de compartir responsabilitats de govern amb el batle Martínez, no hauria comès més insensateses. Fem vaticinis: la passa següent que farà el batle Martínez, cas de no haver-la feta en publicar-se aquest article, serà la substitució del nom de Palma pel de Palma de Mallorca i la proposta d’arraconar el topònim de Son Sant Joan en benefici del nom d’una personalitat esportiva de relleu, per allò que els hotelers consideren que aquesta és la millor manera de fer visible Mallorca en el mapa del món. Un cop fet això, i reobrint Can Mir per un no saber mai que pot passar, el batle Martínez se’n pot anar de vacances sabent que deixa els deures fets.

Crec que cal ressenyar-ho, perquè fins ara l’atenció mediàtica de la política postelectoral ha estat monopolitzada per Gabriel Le Senne. De manera comprensible, és cert. Le Senne ha acceptat amb satisfacció manifesta la presidència de la institució més representativa de les Illes Balears i, alhora que afirma posar-se incondicionalment al servei dels ciutadans, ens fa saber que maldarà per dinamitar-la tan aviat com pugui. I ho diu, amb un somriure beatífic i amb Jesús pel mig. És un raonament, el de Le Senne, tan xocant com demostratiu d’una inconsciència total o d’una gosadia infinita. Clar i català: per contribuir a dar-nos «la puntilla» (en gràfica expressió d’Abascal) cobrarà més de setanta mil euros anuals de les nostres butxaques. En fi...! Sepulcres emblanquinats són molts d’homes elevats.

En tot cas, la reacció immediata d’una part de la ciutadania ha estat d’alarma, de desassossec. Podem traduir-la per un campi qui pugui que ja són aquí. Vox simbolitza la negació de moltes llibertats consubstancials a la democràcia, la implosió d’unes illes que els regionalistes en diuen país i que, en realitat, són una part del país gran que es diu Catalunya. Insisteixo: ja són aquí! Tanmateix, aquest convicció de catàstrofe imminent no l’hauria de provocar Vox.

Contemplem la feta amb ulls ben oberts: és el Partit Popular qui amenaça més seriosament els nostres drets lingüístics i culturals. Vox, sobretot, la pinta. De fet, Vox i Pepé fan part d’un mateix projecte. Vox s’ha apropiat dels referents patriòtics més inflamats de Renovació Espanyola i d’algunes espipellades literàries de la Generació del 98. Altrament, el Partit Popular és força pragmàtic i ha après a treure més rèdit de les proclames que de les filosofades. Per entendre’s, entre Díaz Ayuso i Ramiro de Maeztu, qui tria...? Us ho dic: Ayuso, la musa (quins daixonses!) de un tal Frank Cuesta. Vox aporta al Pepé un llegat de la memòria casernària, amarat de ressentiment. No crec que fins ara el ciutadà Martínez hagi parat gaire esment en les qüestions de llengua, cultura o història. Tanmateix, amb la Batlia a la butxaca, abans d’anar per feina de debò ha optat per deixar enllestides les quatre coses a les quals hauria posat mà el general i que, realment, eleven l’esperit de tot bon pepero. I ho ha fet en un no-res. Cal reconèixer que és un buldòzer.