Art desarrelat i provincià

S’ha inaugurat la doble exposició de Picasso i Miró als seus respectius museus de la ciutat de Barcelona i jo duc dies pensant que una de les característiques que agermanen els dos artistes, dos dels deu millors pintors del segle XX, és la capacitat per fer un art arrelat: a la seva terra, al seu imaginari, al seu ésser més íntim, a la seva cultura, fins i tot a la seva circumstància. Evidentment que tots dos, tant Picasso com Miró, són artistes ‘universals’ –un adjectiu grandiloqüent i grotesc que jo ara faig servir per anar ràpid–, però si ho són no és a pesar de ser uns artistes arrelats sinó gràcies al fet de ser-ho. Això ho saben tots els que es dediquen a la cultura i la creació artística i no es mouen a base de llocs comuns: el cosmopolitisme, això que s’ha convengut a anomenar el cosmopolitisme, sovint no és res més que el provincianisme dels rics o dels pedants. (Per dir-ho amb Joan Fuster: els cosmopolites, al cap i a la fi, no són més que nacionalistes de tres o quatre països, tots amb el seu estat, òbviament.) Quan dic que Picasso feia un art arrelat vull dir que res del que va pintar hauria estat igual si no hagués estat per la seva connexió plàstica, conceptual i espiritual amb l’Espanya andalusa, amb la Catalunya de Barcelona i Horta de Sant Joan i Gósol, amb el París de principis del segle XX, amb la Mediterrània del sud de França... Amb Miró passa el mateix: no s’entén sense Mont-roig i el Camp de Tarragona, sense la història i la llengua de Catalunya, sense els paisatges i la llum i la cultura i la llengua de Mallorca –i tampoc, és clar, sense París... Pens en tot això i ho compar amb el panorama oficial de galeries i d’artistes que predomina avui a Mallorca: fa molt de temps que vaig d’exposicions i visit galeries i, amb excepcions, gairebé tot el que hi trob em sembla un art amorf, desarrelat, sense pes ni expressivitat ni substància, fet amb ínfules globals –o directament importat de fora– que tanmateix és d’una energia, una força, una intenció i un sentit gallinacis. Tot el contrari de tres dels millors artistes que ha donat Mallorca el darrer mig segle, Miquel Barceló, Andreu Maimó i Andreu Terrades, que fan una art universal des de l’assumpció visceral i conscient d’una tradició, d’una realitat, d’una cultura i d’uns paisatges propis troncalment assumits i ramificadament enriquits per altres tradicions, realitats, cultures i paisatges.