Recorda'l tu

Pedro Sánchez, en el Dia d’homenatge i record a les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, va citar el primer vers de 1936, el poema que Luis Cernuda va escriure força anys després de la guerra. Però, n’havia entès el significat...? 1936 no és un poema evocador d’un passat bèl·lic ni enalteix episodis heroics. Més aviat proclama la pervivència de la dignitat d’aquells vençuts que ho foren en defensa de les causes més nobles, les de la llibertat. I té un perquè. Us en faig cinc cèntims. Cernuda va morir a Mèxic, a l’exili. Estant de viatge a San Francisco, va escometre’l un veterà del Batalló Lincoln per fer-li saber l’orgull que sentia d’haver lluitat a Espanya contra el feixisme. Era l’any 1961. N’havien passat al voltant de vint-i-cinc d’ençà del Jarama, de l’Ebre... Aleshores Cernuda, impressionat per la fermesa moral d’aquell brigadista, va escriure 1936, un dels seus poemes més emblemàtics, la filosofia del qual es condensa en el primer vers: «Recuérdalo tu y recuérdalo a otros». La grandesa de la Guerra Civil rau en el discurs dels vençuts, perquè no és exclusivament memorialístic, sinó que porta implícita una lliçó ètica immarcescible. «Recuérdalo tu y recuérdalo a otros». A partir de la Transició, les associacions de Memòria Històrica n’han fet prèdica d’aquest vers amb una persistència admirable. De fet esdevingueren un moviment popular tan puixant que per força havia d’atreure l’interès de l’esquerra política, que va ésser benvinguda a la Memòria tot i la seva ambigüitat. Pedro Sánchez acaba de fer-ne honor. De l’ambigüitat s’entén. «Recuérdalo tu y recuérdalo a otros». Recordem les víctimes de la barbàrie feixista, però no les despullem del simbolisme que té la seva mort, perquè, cas de fer-ho, suposaria assassinar-les novament. Ens ho diu Cernuda, tot i que aleshores no podia ni imaginar que la dreta, la sorgida de la Transició, faria mans i mànigues per reconvertir la Memòria en la Memòria de tots. Però ha estat així. Ja en sabem el credo: va haver-hi víctimes en ambdós bàndols, etcètera. Cal considerar-la una argumentació fal·laç, interessada. És evident que a la zona republicana es produïren assassinats tan execrables com els perpetrats per la gentalla feixista. Mai per mai trobarem justificació a la violació dels drets fonamentals de la persona, encara que es cometin a l’empara d’un revolució social. Un sol assassinat per raons polítiques empobreix la societat sencera. Tanmateix, en els manuals de Memòria no s’hi poden encabir ni en calçador totes les víctimes de la guerra del trenta-sis. Per coherència. En el memorial de la França democràtica no hi tenen cabuda els col·laboracionistes. I a Alemanya no s’ha aixecat ni un sol grup escultòric d’enaltiment d’aquells que feren part del nazisme, encara que fos de manera passiva. D’acord amb aquest manual de comportament de l’Europa civilitzada, Memòria Històrica, i esperem que també ho faci Memòria Democràtica, simbolitza en cada víctima del feixisme els valors de llibertat, solidaritat i progrés que inspiraren la República. No hi pot haver una Memòria Històrica o Democràtica per a tots, com voldrien la dreta i els Caralsoles. Encara que ho digui Pedro Sánchez, que no s’ha estat de posar en el mateix sac totes les víctimes de la guerra. Ai mare...! «Recuérdalo tu y recuérdalo a otros». Són paraules del poeta. Que ningú les aigualeixi.