'Prínceps d'Astúries', un títol tot fum

L’origen de tot comença a Astúries, amb don Pelayo i la batalla de Covadonga, cap al 718. S’inicià, així, la Reconquista, el model més nuclear de tots els que conformen la història patriòtica: la idea d’una Reconquista, entesa com una aventura plurisecular contra al-Àndalus, empresa des de l’inici com un projecte comú de recuperació de l’Espanya perduda pels visigots. La trama no ha existit en aquests termes, perquè els pobles del Cantàbric s’havien integrat poc i malament (o gens) dins el regne visigòtic. De manera que no podien ser-ne els continuadors. La mistificació continuista servia per legitimar la dinastia asturiana i atorgar-li una supremacia respecte de les altres entitats polítiques del nord. I és que, a més del component cristià, la construcció del subjecte històric espanyol no s’entén sense l’apologia de la monarquia, un artefacte consubstancial encara avui a la idea d’Espanya, l’origen de la qual es retrotreu als reis gots.

La historiografia nacionalista espanyola ̶ -o sigui, gairebé tota- va extrapolar el discurs als altres regnes peninsulars. I convertí l’empresa ‘reconqueridora’ en una causa comuna de tots plegats, encara que la proposició queda fora de qualsevol context historiogràfic recognoscible i consistent. Hi hagué expansió territorial, això és indubtable, però no un projecte planificat i uniforme al servei d´’Espanya’. Ha hagut d’ésser un historiador mexicà, Martín F. Ríos Saloma, qui ha mostrat que la vigència del concepte de Reconquista no té l’antiguitat consagrada que tan xalestament li ha estat atribuïda. Fins i tot la paraula és un neologisme que no trobam escrit per primera vegada fins al segle XVIII, escadusserament. I no es consigna de debò fins a la segona meitat de la dinovena centúria, quan la cantilena passa a formar part de la narrativa nacional (espanyola). Així, doncs, l’indubtable èxit de la denominació resulta estar en relació inversa amb la suposada antigor del concepte.

Historiadors acreditats ho han explicat, tot això. Però sense que la matèria hagi assolit la projecció social que pertocaria, ja que la catifa patriòtica n’amaga la transcendència que pertocaria. La samfaina, doncs, persisteix invariable. I no fa falta jurar que l’extrema dreta se l’ha apropiada per tirar endavant la seva croada ideològica. Abascal és ara el nou don Pelayo. «Era un tío con dos huevos», en digué el capitost de Vox el 2015, abans de començar la ritual passejada per Covadonga, la «cueva santa». S’iniciava, així, «el espíritu de Covadonga»: expulsar no només els moros sinó qualsevol que no sigui «un buen español».

Que l’hereu o hereva de la Corona es tituli príncep o princesa d’Astúries i s’atorguin uns premis rellevants amb el mateix nom en record a la batalla de Covadonga -una topada intranscendent- i a la preponderància atorgada a Astúries com a punt de partida de la Reconquista ‘espanyola’ significa mantenir incorrupte el frau reconqueridor. Que l’entelèquia hagi estat revisada i, com a tal, descartada del relat històric no compta. El nacionalisme espanyol ho obvia amb una lleugeresa admirable.