La llengua emmanillada

Diverses i significatives veus del conservadorisme actual, made in Campos, coincideixen a afirmar que donaran suport als actes culturals en la nostra llengua (s'entén la llengua catalana) sempre que no se'n faci un ús partidista o polititzat. Obviant la fatuïtat que suposa el fet de posar condicions en la protecció d'un bé cultural únic i irrepetible com és una llengua, crida l'atenció que la vulguin emmanillada. No hi ha llengua en el món que no estigui polititzada, perquè les llengües són la manera més directa que tenen les persones d'expressar les idees i, les idees, són i seran política per sempre més. Tanmateix, la voluntat de l'espanyolisme de despolititzar la catalana, respon a una obsessió farcida d'arguments. Despolititza que despolititzaràs s'arriba a la buidor, i de la buidor de la paraula a l'avorriment i a l'autoodi hi ha una passa. La llengua és la punta de l'iceberg que cal destruir. No s'actua contra la llengua, sinó contra el poble que la parla. Al ple del franquisme, Maria Antònia Salvà en feia una encesa defensa, de la llengua, en el saló d'actes de la Diputació, i els PacoFrancos que ocupaven les poltrones se'n desferen en compliments. La raó d'aquesta cordialitat extrema és fàcil d'entendre: Salvà s'estimava la llengua, no tant al poble que la parlava. I així...! Mossèn Alcover va rebre un ajut substanciós d'Alfonso XIII per tirar endavant el Diccionari, a més d'altres canongies, per tal d'arraconar Fabra perquè aquest, Fabra, tenia assumit que llengua i poble són inseparables. És a dir, polititzava la llengua. Quan Joan Mascaró escriu a Moll, ja a la postguerra, per fer-li saber que la Fundació Joan March col·laborarà econòmicament en la publicació del Diccionari, li recomana que tingui cura d'explicar als responsables de l'entitat que no és tracta d'una obra localista ni catalanista, sinó absolutament espanyola. Regional, per tant, i en vies d'extinció. Els populars són hereus del supremacisme dels Caralsoles, de manera que aposten per potenciar les varietats dialectals (que és una politització ben palesa de la llengua) amb la intenció gens dissimulada d'empetitir-nos culturalment. D'ençà del juliol, les bestieses de Pepé-Vox tocant a llengua i país fan caramull. Tanmateix sembla que el món cultural no els farà pagar peatge. En aquest espai de les propostes forassenyades, com és el de la llengua sense poble, conflueixen còmodament els representants de la política institucional i els d'una part de la cultura catalana. Als uns, els espanyolistes, no els preocupa, fins i tot l'accepten complaents perquè és una mostra de tolerància democràtica, que els altres, els de la cultura, siguin de verb exaltat i reivindiquin uns Països Catalans lliures i sobirans mentre tot quedi en el camp de la utopia (a Puigdemont n'hi esmentar-lo). I aquests, els de la cultura, els de la proclama independentista, cercaran i trobaran arguments de passa tu per a tamisar la voluntat depredadora de la dreta constitucionalista, potser perquè la convivència (i ho diré de forma amable) és tan necessària per a viure com el coixí per a dormir. En qualsevol cas, la realitat és tan pèrfida que hem de reconèixer, encara que ens pesi, que això que en diem el món de la cultura, o una part substancial, fa de gestor de les polítiques destructores del paisatge lingüístic i cultural de l'illa. És del tot lamentable.