El mestre que va prometre el mar' triomfa als cinemes. El film, basat en la novel·la homònima de Paco Escribano, explica la història d'Antoni Benaiges, un mestre català que va anar a fer escola a un poblet de Burgos i acabà torturat i assassinat pels autors del cop d'Estat del 36. La cinta ja forma part del grup de pel·lícules imprescindibles per explicar d'on venim, on haguéssim pogut anar i, sobretot, on no podem tornar. M'ho demostrà la reacció de ma filla en sortir del cine: de cop sentia en pell pròpia el malson que van patir tantes persones per la bogeria sanguinolenta dels feixistes alçats contra la democràcia. Ara comprenia com va ser de cruel la tortura i la mort de centenars de milers de ‘rojos' a mans franquistes.
Amb produccions com aquesta, els joves poden constatar com encara hi ha partits que s'oposen a l'exhumació de les fosses franquistes i a la llei de memòria històrica. Comprovar com els hereus dels autors d'aquest holocaust encara viuen encastats al poder dirigint l'Ibex-35 i el seu exèrcit mediàtic contra l'esquerra i l'independentisme; encastats a la judicatura, a la policia, a institucions com el Tribunal de Cuentas fins a arribar al cap de l'Estat. Els permet entendre qui són els manifestants de Ferraz i que ho tornarien a fer fil per randa.
Si no haguessin executat als Benaiges i les seves idees, l'educació en aquest país no recularia tant; els joves tendrien dret a un habitatge; qui tengués feina no hauria de malviure; la sanitat no s'estaria diluint i la humanitat no se jugaria sa supervivència en la feble promesa del final dels combustibles fòssils l'any 2050.
El film té un altre benefici col·lateral: castellà i català hi conviuen perfectament! A la sèrie de moda, La Mesias, també, i això que els Javis, els seus directors, són madrilenys! Són avenços que donen esperança. Esperança que perds per complet quan llegeixes que el Govern balear de Vox i PP gastarà vint milions d'euros en la segregació lingüística i 200.000 per vigilar més els mestres. Vuitanta-set anys després de l'execució de Benaiges, la persecució de les idees i de la nostra llengua continua. Prohens, la presidenta que ens va voler robar la mar.
‘El mestre que va prometre el mar'
Palma27/12/23 0:29
También en Opinión
- La nueva (y molesta) moda que se extiende por Mallorca
- Jaque a la okupación de viviendas: los desahucios pasarán de ejecutarse en años a semanas
- Bombogénesis: ¿qué es y cómo afectará a Mallorca?
- Los okupas detenidos en Palma intentaron tirar por la ventana a los amigos de la dueña del piso
- El profesor condenado por acoso se reincorpora y los padres de los alumnos estallan: «Pone en riesgo a nuestros hijos»
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
SonrocaQue vostè consideri que el nombre de demòcrates espanyols durant la República era insuficient (té raó, d'això millor que sempre n'hi hagi en excés), no treu que a Espanya l'any 1936 hi hagués una democràcia que va ser atacada pel cop d'Estat dels monàrquics. Ja pot definir com vulgui els diferents grups polítics del moment, això no ho canvia. Però la pretensió de fer veure que sí sona a excusa per legitimar el cop d'Estat i la Guerra Civil que se'n derivà. Allò sí que va ser un fracàs per a tots en tots els àmbits menys pels corruptes i assassins acèrrims al nou poder feixista. En el que no va fracassar la dictadura és en aconseguir que avui encara hi hagi qui disculpa els seus crims i els vesteix d'una certa complexitat per, en el fons, justificar-los. No dic que sigui el seu cas, però en certa manera sí que es podria entendre d'aquesta manera, em sap greu.
SonrocaL'any 1936 es concepte de democràcia era estrictament diferent de s'actual; com va dir l'amo en Joan de ses seques, "tant put un all com cent cabeces".
En 1936 habia pocos españoles estrictamente democratas…. los anarquistas querian la revolucion social los comunistas del Poum y los socialistas de Largo Caballero la dictadura del proletariado los comunistas del PCE una republica ‘popular’ como las que hubo despues en el bloque sovietico los azañistas y los socialistas de Prieto una republica de ‘izquierdas’ los falangistas la revolucion nacional sindicalista los monarquicos una monarquia autoritaria y muchos de centro una dictadura republicana…. Como dijo el historiador Burckhardt: “negar la complejidad es el comienzo del fracaso”
Així és, els més rics utilitzen als més curts per perpetuar els seus interessos