De Doña Manolita a Loterías Prohens

Divendres passat, la grossa va esquitxar amb generositat Mallorca i Ciutadella. El dia abans, Vox havia estat premiat amb 20 milions d’euros per la senyora Prohens. A diferència dels de la loteria, no eren diners caiguts del cel, sinó esgarrapats de les nostres butxaques. Tanmateix, atès que som a Nadal, na Margarita de Campos assoleix l’aurèola màgica de Doña Manolita o de La Bruixa d’Or. L’esperit nadalenc s’ha filtrat en el parlament, tot i que semblava impossible després de veure com el Pepé lliurava a Vox el cap del Baptista, en aquest cas els drets de la llengua catalana, perquè en faci el que vulgui llevat de protegir-la i respectar-la. Fet i fet, l’aprovació dels pressuposts de 2024 va ésser rebuda amb aplaudiments entusiàstics per la bancalada conservadora. Podíem pensar que, en justa resposta, retrunyirien tambors de guerra a la Sala de les Cariàtides, perquè cal suposar que encara resta un bri d’indòmita dignitat entre les formacions d’esquerres, capaç de fer-les rebel·lar contra una dreta que els emblanquina tan grollerament. Tanmateix l’única ànima que va reclamar un tambor va ésser l’expresident del Instituto Balear de la Família i actual diputat ultra, Agustín Nicolás Buades Rullán, per tal de brindar a ses senyories la lectura d’El Tamborilero, la nadala que entendria fins a fer plorar més que si tallava ceba a Carmen Polo de Franco. Atenent a l’aposta de la dreta per la literatura d’alta volada, seria encomiable que Juan Antonio Amengual Guasp, l’actual alcalde calvianer, el mateix que ha decidit que el 23 d’abril proper Calvià celebri Saint George en lloc de Sant Jordi, en agraïment als turistes britànics que omplen (i sovint envileixen) el municipi, també s’apuntés a fer-nos un tast de la lírica més fina de la literatura espanyola. Em prenc la llibertat de suggerir-li la lectura de Tengo una burra sandunguera, del mestre Morató, amb la qual és ben segur que confitaria els il·lustres visitants de Magaluf. És una cançó dels anys quaranta, però Vázquez Montalbán ens la va donar a conèixer amb la lletra mínimament retocada per tal d’adaptar-la al pop ié-ié dels seixanta. La reprodueixo talment: «Tengo una burra sandunguera yeheé/ Es una burra de primera yeheé/ Sabe inglés, sabe francés, sabe latín...» En comptes de llatí diem alemany i ja tenim posada en solfa la tríada capitolina de l’economia balear. Res, un ham de llíssera per als badocs del World Travel Market...! Però tornem a on érem: a la grossa de Vox. La presidenta Prohens i la camarada Idoia són com Isabel y Fernando perquè tanto monta, monta tanto l’una com l’altra, de manera que els conservadors no podran eludir la seva part de responsabilitat, si aquests 20 milions d’euros que ensucren el Nadal de la ultradreta no serveixen per a res de bo. Així que a l’espera d’un esdevenidor més negre que el pecat de Judes, acomiadem l’any amb la sana ironia de Pere d’Alcàntara Peña, tot fent referència als tamborers de la Sala: «Da-li Pere, toca, sona,/ sona, sona enhorabona./ Trota, apreta la maceta,/ la maceta i pesseteta,/ pesseteta te daran». Res a veure el poema alcantarià amb la lletra untuosa del tàndem Buades-Raphael, però té una lectura força didàctica: qui toca maceta (és a dir, qui fa feina) es guanya dignament el jornal. Bé ens aniria si molts dels actuals diputats aprenguessin el noble ofici de tocar macetes.