Escriure

Quan em toca escriure, que diu ma mare, agaf l'ordinador i, allà on m'aplega, vomit el que em passa pel cap. No és del tot espontani perquè hi ha una redacció interna constant: tot i no ser escriptora, dins el meu cap no puc aturar d'escriure. Aquest diàleg íntim és el que acaba nodrint aquestes línies quinzenals.
Tot i sempre dialogar amb mi mateixa, no dedic molta estona al reflex de la meva redacció: diuen que quan obres la porta als sabers de com escriure bé no hi ha marxa enrere. Escric sobre el que em mou, el que em passa. Com? No ho sé ni sé si ho vull saber. Sé que no puc escriure res que no pensi, i no puc pensar si em concentr amb el com. Sabent que l'angoixa, l'autoreflexió i l'ansietat són les meves amigues, sé que obsessionar-me amb el com escric, seria, per mi, deixar d'escriure.