Gabriel Ensenyat PujolPalma30/01/24 0:30
TW
0

De la commemoració del 31 de desembre han estat dites coses, enguany, arran de l’atrabiliària invenció d’una festa alternativa per part del Consell de Mallorca, el 12 de setembre. Altres han quedat, falaguerament, en el recambró de l’oblit. No s’ha incidit, verbigràcia, en un aspecte que, si jugam a inventar reivindicacions, hem de posar damunt la taula. Precisament perquè el tema no és balder. Fa dies vaig llegir un article, en aquest rotatiu, en el qual s’incidia que durant l’últim tram de la dictadura franquista era quan s’havia restablert l’estendard que presideix els actes del 31 de desembre. Va ésser així, en efecte. Fins i tot paga la pena ampliar-ne la informació. En aquest mateix diari es va publicar (Ultima Hora, 28 de desembre de 1969) que, en relació a la festa d’aquell any de passejos lunars, s’havia introduït un nou element commemoratiu: «Por vez primera, será colocado en el centro de la Plaza de Cort la copia del Real Pendón que guió a las huestes del rey Jaime I en su conquista de MALLORCA.» La idea havia estat del batle de la ciutat, Gabriel Alzamora, que ho explicava així: «Muy sencillo. Cuando me hice cargo de la alcaldía me llamó la atención el que todos los años, al producirse la fecha del 31 de Diciembre, se sacara un mástil cubierto con arrayas que simbolizaba el acto memorable. Entonces adopté las siguientes medidas: Encargué al que fue Cronista de la Ciudad, don Juan Muntaner, que marchara a Barcelona y visitara el Archivo del Reino de Aragón (sic: Corona de Aragón) a fin de determinar las características del Real Pendón.». I a partir d’aquí encarregà la confecció de l’estendard quadribarrat, «una decisión (remarca la informació del diari) muy afortunada, por cierto, ya que, efectivamente, los palmesanos no nos explicábamos que un palo, que además no fue siempre el mismo, pudiese simbolizar una gesta tan grande».

Pregunta obligada: què feia un pal sec, sense penó? El cas és que hi hagué un temps en què existiren tota una sèrie d’objectes ̶ anacrònics ̶ que acompanyaven la solemnització, exposats cada 31 de desembre: una cimera, una cuirassa, una sella de cavall, una rodella d’origen àrab, una espasa de dues mans i unes bombardes. En plena decadència de la festa, després que a partir de l’ocupació borbònica del segle XVIII la commemoració caigués en picat, aquesta deixà de celebrar-se entre 1828 i 1843. Ferran VII no desaprofità l’ocasió per reclamar la propietat d’uns falsos objectes «reials», perquè, extemporanis com eren, no havien pertangut a Jaume I: tots eren molt posteriors. I de propietat municipal, mai «reial». Però el dòcil consistori palmesà ho acatà, el 1831, amb la genuflexió habitual que en aquesta latitud sempre impera davant la monarquia. Joaquim Maria Bover hi contribuí amb articles firmats amb pseudònims, que contenien els habituals errors i confusions de l’erudit més imprecís que hi ha hagut mai a Mallorca. De manera que les armes mítiques acabaren a la «Real Armería» de Madrid. Un incendi el 1884 socarrà parcialment la cimera i ves a saber si destruí altres peces ̶ ara mateix n’ignoram el destí. I allà encara (suposadament) romanen, descontextualitzades, sense pena ni glòria. Tan sols la cimera està exposada al públic; la resta passa desapercebuda al magatzem del museu. El 1992 l’Ajuntament de Palma rebé una còpia de la cimera, obra del segle XIX, la que ara es fa servir per a l’ocasió. En tot cas parlam d’un espoli més, primer consentit i més tard tolerat.