Tot fa part d'un tot

Un clau treu un altre clau. Un escàndol en tapa un altre. L’actuació estel·lar de l’àrbitra Santos a Petra, en expulsar l’entrenador local pel fet d’adreçar-s’hi en català, ha llevat protagonisme mediàtic a la intervenció rutilant de l’ultradretà David Gil de Paz, en el darrer ple del Consell de Mallorca. Recordem-ho: el senyor Gil de Paz va titllar el cop d’Estat del trenta-sis de «última cruzada de liberación», de manera que una tal magnificació d’un crim execrable tocava generar més renou al carrer que una diana florejada. En va fer, de renou, però no tot el que la frase mereixia. Amb tot, Memòria de Mallorca exigeix accions judicials. Està en el seu dret...? I tant! Però potser s’ha excedit. Judicialitzar els fets de la memòria...? No cal. No ofèn qui vol, sinó qui pot, i és evident que el senyor Gil de Paz acaba de tirar-se senallades de terra al damunt. D’altra banda, és socialment higiènic que la gent com el senyor Gil de Paz expressin clarament quina la pensen. De fet, per temor de dir allò que s’ha considerat políticament incorrecte en una democràcia, tothom s’assembla a tothom. Ens va passar l’any setanta-cinc, quan tots els franquistes passaren per malla i trobaren seient amb respatller a la Transició. I ara mateix també. Repareu en na Margarita de Campos, àlies presidenta Prohens, que s’estima la llengua del país tant o més que mossèn Alcover. Si més no, així ho proclama. En canvi, en vuit mesos de govern, ha fet més per menystenir-la que l’inoblidable alferes Bauzá en quatre anys. No és convenient, per tant, que tots, per la por d’uns a quedar retratats, emprem un mateix llenguatge. L’àrbitra Santos ens ha recordat que som un poble colonitzat. «Al rogarle que se dirija a mí en castellano, perpetúa su dialecto…», va escriure en referència a l’entrenador expulsat. Que no perdi la franquesa. Gent com ella o el senyor Gil de Paz ens obrin els ulls. Altra cosa és que l’hagi feta com en Parreta i, així i tot, li ho passem per alt. Això no. Fa temps vaig conèixer un ancià que de jove havia fet part dels últims de Filipines. Tenia noranta-cinc anys, i en recordar els equinoccis viscuts no podia retenir un petarrell. Però anem al gra. El primer dia a la caserna, un mindundi uniformat va clavar-li els cinc dits a la cara perquè s’hi havia adreçat en català. En contar-m’ho, la mirada li espurnejava. Nomia Miquel Vidal Rigo i, encara que hagués nascut a Felanitx, es considerava de Campos. Era un vellet entranyable, la gent major del poble el deu recordar. I bé...! M’he permès recuperar l’anècdota per posar de relleu que l’àrbitra Santos, de manera conscient o no, ha actuat com s’acostuma a terra de conquesta. Portem tres-cents anys així. Al soldat Vidal li giraren la cara per expressar-se en la seva llengua; a l’entrenador del Petra li mostraren suposadament la tarja vermella pel mateix motiu. Hi ha un espanyolisme, renovat de generació en generació, que no canvia la mentalitat de pertinença a una cultura superior. És el mateix que voldria, en paraules de Maragall, que cridéssim visques a Espanya perquè entenen que Espanya són ells. Ho va escriure l’any 1908, a La Veu de Catalunya. Tanmateix em quedo amb un Maragall anterior, el de l’Oda a Espanya. «Has desaprès d’entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya!». Són els versos últims. I expressen un estat d’ànim cada cop més compartit.