Una biografia envejable

A mb motiu del Procés de Burgos en el qual es dictaren nou penes de mort, posteriorment suspeses, Franco va rebre el suport entusiàstic de les multituds en una plaça d’Orient plena de gom a gom. Va ésser el 1970, el mateix any que Llorenç Rosselló abandonava un grup carismàtic, Z-66, i iniciava una nova aventura artística amb el nom de Lorenzo Santamaría. Quina relació tenen una cosa i l’altra...? Aparentment cap. Tanmateix ens permet parar esment en un espai, el de la cançó de masses (no em sembla just dir-ne comercial) que rarament tenim en compte en referir-nos a la pèrdua gradual d’influència sociocultural del franquisme. La música d’aleshores, la de la segona meitat dels seixanta, marcava unes tendències que la Dictadura no podia assimilar. I no és que els caps pensants no en fossin conscients. Ho eren. De fet no llevaven la mirada dels dominicals del Price, de Madrid, o de Los 40 Principales. I apostaren decididament per Eurovisió, tot i que els fracassos inicials foren clamorosos. Tanmateix, amb Massiel i el La, la, la acabaren per sortir-se’n, en la seva. Si més no tocant a imatge exterior, perquè el món musical va continuar essent exponent d’una manera de veure la vida que se’ls escapava de control. Els Relámpagos, els Mustang o els Sírex eren grups d’entreteniment, però s’allunyaven totalment del bolero dels anys cinquanta, de Tito Mora i ja no diguem de José Luis y su guitarra, que era el nom artístic de José Luis Martínez Gordo. L’exemple més palès de la desvinculació cultural dels paràmetres oficials, ens l’oferiren els Módulos amb una cançó icònica, Todo tiene su fin. La publicaren l’any setanta, si fa no fa coincidint amb l’eclosió com a cantant en solitari de Lorenzo Santamaría. Va ésser amb Canto al amor, una cançó força ambiciosa que sense renegar de les pautes del pop-rock abundava en aquesta aurèola difusa, amb força referents romàntics encetada pels Módulos. La portada del single reproduïa una fotografia de Santamaría amb la cabellera esbandida, amb una innegable estètica Rolling. Representava el perfil d’una generació que pretenia viure d’una altra manera i eixamplar horitzons quotidians, també en el vestir. L’any 1972 es varen vendre a Espanya quinze milions de texans, una peça que s’identificava amb la desinhibició. Lorenzo Santamaría va ésser un dels símbols d’aquests nous temps. Cançons com Por ese amor o Para que no me olvides esdevingueren best-sellers. També Noches de blanco satén (la traducció d’un dels temes més reeixits de The Moody Blues), Si tu fueras mi mujer o Bailemos. Tanmateix, a la darreria de la dècada va perdre protagonisme, vull creure que voluntàriament. Va fer aparicions esporàdiques en cine i teatre, va catalanitzar el seu nom artístic. Ja com a Llorenç de Santamaria publicaria Entre cella i cella, un LP amb cançons de temàtica majoritàriament costumista, descomptant Mediterráneo, de Serrat, i Le métèque, de Moustaki. Imagino que de Lorenzo Santamaría a Llorenç de Santamaria hi ha una llarga història de reflexió entorn de factors identitaris i culturals. Llorenç Rosselló va néixer l’any quaranta-sis, en una època en què als catalans se’ns negava el dret a l’ús de la llengua pròpia i a la memòria. Enguany s’acomiada dels escenaris. Ho fa amb un àlbum recopilatori dels seus èxits i amb una gira de postal. Ens deixa, de llegat, una biografia envejable.