L'afer dels terraplanistes lingüístics

A les xerrades es va fixar en un home atractiu que va anar a seure vora ella a l'hora de dinar. Per sort, en Ramon era gonella i en públic sempre xerrava en castellà per educació. A mesura que descobrien afinitats, creixia l'atracció. Dos gintònics més tard, eren a l'habitació de l'hotel estimant-se. Al cap d'una estona, ella li xiuxiuejà a l'orella: «Menja'm». Les paraules, escollides amb precisió, començaren a formar núvols de desig que descarregaven a través de músculs, fluids i el batec de llurs cors. Idees etèries convertides en químics que impulsaven una dansa mil·lenària a la recerca de l'intercanvi de material genètic. Ella li deia: «Escalda'm». Ell, «Mossega'm». Tan absorts estaven per l'animal interior que els dominava que cap dels dos notà que s'estaven entenent en una llengua que els feia tanta vergonya mostrar en públic com traslladar aquell fornici al bell mig d'una plaça.

Esclatats d'amor, s'abraçaren contemplant la sortida de sol mentre el màstil d'un veler començava a aparèixer a l'horitzó i, lentament, la resta de la nau: transportar-los en un coet a la lluna no hagués fet l'esfericitat del planeta més evident. Però na Dolors, sorda a l'escridassada amb que la realitat l'obsequiava, s'imaginà navegant amb aquell home pel mar de la terra plana, estimant-se, impúdics, en dues llengües diferents.