La República i el mal fat

Dia 12 d'abril de 1931, mentre les urnes recollien el clam de llibertat més vigorós contra l'Espanya borbònica, la terra de Montjuic acollia el cos de Teresa Claramunt. La República seria proclamada l'endemà passat. I diguem-ho, no suposaria únicament un canvi en el sistema de govern, sinó una revisió pregona de les estructures que havien emparat segles i segles de corrupció. Basta recordar aquell poema satíric de Luis de Tapia, referit a Alfons XIII: «Se fue... ¡sobra toda saña!/ Ya es triste cruzar España/ cuando es flor todo el país./ Cuando en fecundos olores/ florecen todas las flores/ menos las flores de lis». O també l'impacte emocional que va sacsejar Catalunya amb la victòria aclaparadora de Francesc Macià. Josep Maria de Sagarra, i vull pensar que ben sincerament, va saber explicar amb justesa allò que significava l'Avi. Són seus aquests versos: «Perquè sou la sagrada follia/ i el cel abrandat, estripat, neguitós/ i blau d'una densa blavor d'alegria/ perquè avui Catalunya sou vós!» A Macià li deien l'Avi. Teresa Claramunt va ésser l'Àvia per als llibertaris. Lliurepensadora, clarivident, solidària... Casualment va morir quan les majories treballadores rompien, o esperaven rompre, jous atàvics. Tot un mal averany, que es complementaria amb un altre, cinc anys després, el juliol de 1936, a la mateixa Barcelona. Mentre la matinada del dia dinou la gent s'enfrontava a la soldadesca, moria Apel·les Mestres, l'home bo i civilitzat, autor de La cançó dels Invadits o No passareu. Per aquells que s'escolten els presagis, és evident que aquella República, dita dels treballadors, estava tocada per un mal fat. Per a la resta, no. Llis i ras: la República va caure perquè una part majoritària de l'exèrcit va revoltar-se. Que hi havia inestabilitat social? Que l'Església se sentia perseguida? Res. Tot plegat romanços que, de cap manera, poden emblanquinar aquella taca indeleble de sang. Però literaturitzem la història. Les morts de Teresa Claramunt i d'Apel·les Mestres anunciaren que el viure en dignitat era un dret impossible. Pocs saberen extreure'n la lectura adient. No és un retret, és clar. Tampoc ara som conscients de la fragilitat de la convivència. Fet i fet, la dreta espanyolista abandera la indefinició de l'esquerra espanyola. A posta abunden les querelles contra la amnistia o les propostes de derogació de les lleis de memòria. Altrament, Pedro Sánchez mercantilitza amb els drets ben legítims de Catalunya, encara hi ha exiliats polítics... Tot plegat aigualeix l'entusiasme (minoritari encara, però creixent) per una nova república. Aprenguem del passat. Aquell 14 d'abril, Macià va proclamar la seva solidaritat amb els pobles d'Espanya. Va ésser un primer gran gest, acollit amb entusiasme. Tanmateix, enmig de l'eufòria col·lectiva, Domènec Guansé puntualitzaria: «Ai, d'Espanya si no deixa complir lliurament la voluntat de Catalunya, si no correspon fraternalment l'abraçada noble i efusiva del primer dels catalans. Quina dissort fóra per ella i per nosaltres!» Desconec si el clarivident periodista, que va ésser Guansé, havia sabut interpretar la mort de Teresa Claramunt, si intuïa la d'Apel·les Mestres. S'avançava, però, a advertir de la impossibilitat de consolidar la democràcia sense resoldre problemes atàvics de convivència. Era, el seu, un avís que ara mateix caldria tenir en compte.