Vida i memòria

Hi ha papallones que migren d'un continent a l'altre. Travessen deserts, oceans. I tot i la seva suposada fragilitat, tenen energia per a fer-ho. Per tal de no errar el camí s'orienten per la ratlla de l'horitzó, saben vorejar la costa si la terra que divisen no s'ajusta al seu hàbitat. Els milions de papallones que han transitat d'Àfrica a Europa al llarg del temps...! Em demano on moren les papallones o si en comptes de morir s'esvaeixen com si fossin memòria. Émilie du Guermeur va viure a Palma. Probablement entre 1811 i 1814, durant el Trienni Liberal, quan el seu marit, el general Luis de Lacy, era el cap dels exèrcits a Catalunya. És difícil resseguir-ne el rastre, de la seva estada. La memòria oficial s'ajusta a l'èpica. Cap altre fil narratiu supera el pas del temps. Què hi feia a Mallorca, madame Du Guermeur, si Lacy era a Barcelona? Degué congeniar amb els liberals de l'illa, amb els auroristes...? A Barcelona va tenir un paper destacat en la formació del Batalló de Llanceres, participava en les anomenades Tertúlies Patriòtiques de formació liberal. Amb la fi del Trienni va retornar a França, se'n va perdre la pista. Actualment recuperem la biografia d'Isabel de Llorac, la representant més genuïna de l'alta burgesia catalana que enlluernava a cavall dels segles XIX i XX. Mai no ha caigut del tot en l'oblit, però sembla que estigués a l'altra part d'un paravent. I és injust, perquè no sols convocava la gent guapa, sinó que sabia per què ho feia. «Desde muy joven, he tendido, más o menos conscientemente, a romper el muro que incomunicaba el mundo elegante del mundo de las artes y de las letras». Chapeau! Així pensava. Ho transcric de Gardel a Barcelona i la febre del tango, un llibre de Xavier Febrés. En els salons d'Isabel de Llorac coincidien des de Miguel Fleta a Carlos Gardel, des de Samitier a Josep Maria de Sagarra o Rusiñol. Cada ciutat s'emmiralla en els seus símbols. El tango va tenir tres capitals: Buenos Aires, París i Barcelona. Samitier va ésser un futbolista amb una remarcable projecció social, bon lector, amant de l'art. Un poeta de la vida, sens dubte. No sols va fer seu l'esperit de la ciutat, sinó el d'una Europa creativa, la dels anys vint i trenta, que s'obria a moltes esperances, encara que, paradoxalment, caminava cap a l'autodestrucció. Eren temps amb gust de mel i llimona, ja ho sabem. Els manuals d'història són la narració incompleta del passat. No és una crítica. Passa que el passat té perfum i, els perfums, no es poden retenir entre les mans closes. Maria Regordosa també fa part d'aquesta Barcelona que, enmig de totes les Barcelones, cultivava l'esplendor. Maria Regordosa va ésser una gran col·leccionista d'art, sempre assessorada per Oleguer Junyent. La seva col·lecció de ventalls seria considerada una de les millors d'Europa i una bona part de les peces s'havien adquirit a Palma. Junyent viatjava sovint a Mallorca, acabaria per establir-se a Llucalcari... A quina família mallorquina havien pertangut aquests ventalls de luxe, veritables joies...? És curiositat ben sana, entrant a les cases es fa intrahistòria. Així que faig com els escriptors i els pintors, o els artistes en general, que arrepleguen memòria. Maria Regordosa moriria jove. Les col·leccions seguiren camins incerts. Els ventalls...? Qui sap on paren. S'esvaïren. Permeteu-me el símil: com les papallones.