El rellotge d‘arena

Els moments històrics que desfilen per aquestes pàgines plenes de poesia i de llàgrimes fosques ens condueixen a moments de lirisme tràgic, com quan el poeta diu: «Soc com una fusta mullada, que ja no pot encendre’s». Interessant descripció de la impotència davant del full de paper, amb els dits encarcarats pel fred de l’ànima. Literatura i vida, que diria Goethe, i amb algunes interioritats de la casa de l’aranya, on l’ombra d’un gran depredador, Ceauseuscu, domina encara el paisatge sublunar. La sensibilitat de Cartarescu es transpira en cada fragment del Dietari, on batega l’obsessió per sobreviure a través de l’escriptura. Més enllà de l’autocomplaença i del narcisisme existeix una actitud honesta, pura, que avança imparable: «aprenc a dir coses sobre les que pensava que no es podia parlar a la literatura.» Infantesa d’escriptor revelada per l’home madur, que espera a l’avantsala del no-res de la fama.

Els viatges l’estrangeritzen, com el moment que se n’adona que mai no serà americà, per molt que s’ho proposi, perquè la vida en «horitzontal» no és la vida europea, no és la seva. Aquesta observació és molt útil per comprendre que la identitat es troba fosa en el mateix bessó de l’ànima. Impossible d’esbandir-la amb coca-cola. L’escriptor és una nova espècie en un continent carregat d’endemismes. Insòlit però ancestral, Cartarescu viu l’aventura americana com el que ha partit sense sortir de si mateix. Certes intoleràncies: «No m’agraden els asiàtics. Els negres són humans. Els asiàtics, no.» la veu indaga per la qualitat soterrània de l’art. No en el que es ven als aparadors de la cultura sinó aquell que infon la rebel·lia i la qualitat indestriable de ser un artista únic per damunt de tot.