TW
0

Els dietaris són glops d'una beguda amarga, però alhora molt reconfortant. Una mena d'aperitiu de la persona humana que els ha escrit. I també d'aquell que els ha traduït. Em trobo en la lectura suculenta dels Dietaris de Mircea Cartarescu    (1990-2017), edició de Lleonard Muntaner, 2024. Guiada per la sàvia mà i la perícia lingüística del gran Xavier Montoliu Pauli, ingresso en el món peculiar i esquerp de l'autor romanès més internacional. Xavier, que coneix el personatge i el poeta, sap que Cartarescu és un home difícil com també ho és el seu país, Romania. El material literari que ha seleccionat reuneix en un bloc les característiques d'una important, i a vegades menystinguda, nissaga romanesa d'autors moderns. Romania ha estat el bressol de Mihail Sebastian, Tristan Tzara, Ioan Petru Culianu, i una nodrida filera d'escriptors importants. Tot i així, els temps no canvien a Romania.

Els moments històrics que desfilen per aquestes pàgines plenes de poesia i de llàgrimes fosques ens condueixen a moments de lirisme tràgic, com quan el poeta diu: «Soc com una fusta mullada, que ja no pot encendre's». Interessant descripció de la impotència davant del full de paper, amb els dits encarcarats pel fred de l'ànima. Literatura i vida, que diria Goethe, i amb algunes interioritats de la casa de l'aranya, on l'ombra d'un gran depredador, Ceauseuscu, domina encara el paisatge sublunar. La sensibilitat de Cartarescu es transpira en cada fragment del Dietari, on batega l'obsessió per sobreviure a través de l'escriptura. Més enllà de l'autocomplaença i del narcisisme existeix una actitud honesta, pura, que avança imparable: «aprenc a dir coses sobre les que pensava que no es podia parlar a la literatura.» Infantesa d'escriptor revelada per l'home madur, que espera a l'avantsala del no-res de la fama.

Els viatges l'estrangeritzen, com el moment que se n'adona que mai no serà americà, per molt que s'ho proposi, perquè la vida en «horitzontal» no és la vida europea, no és la seva. Aquesta observació és molt útil per comprendre que la identitat es troba fosa en el mateix bessó de l'ànima. Impossible d'esbandir-la amb coca-cola. L'escriptor és una nova espècie en un continent carregat d'endemismes. Insòlit però ancestral, Cartarescu viu l'aventura americana com el que ha partit sense sortir de si mateix. Certes intoleràncies: «No m'agraden els asiàtics. Els negres són humans. Els asiàtics, no.» la veu indaga per la qualitat soterrània de l'art. No en el que es ven als aparadors de la cultura sinó aquell que infon la rebel·lia i la qualitat indestriable de ser un artista únic per damunt de tot.