Cançó, tristesa i suïcidi

Situem-nos a Budapest, en un paisatge depriment, prop de l’estació de trens, l’època de la guerra freda. Cada dos de maig, suposo que en record de l’entrada dels soviètics a Berlín, l’avi d’Imre sortia al jardinet familiar amb una ampolla de pálinka (és a dir, de brandi) i la buidava a tragos fins que el retia la borratxera i els fills, que n’esperaven el moment, el recollien de terra i l’allitaven. Abans de caure retut, el jove Imre l’havia sentit renegar de Stalin i cantar Szomorú Vasárnap (Diumenge malenconiós). De la cançó en va aprendre la tonada, no va aconseguir entendre’n la lletra. I el vell va negar-se a fer-la-hi entenedora. Va fer-li saber, això sí, que l’autoria s’atribuïa a Rezsó Seress, un compositor del qual podia afirmar-se, sense por d’exagerar, que era considerat mundialment una mala peça. Fins ara m’he referit a un llibre d’Alice Zeniter, publicat en castellà amb el títol de Domingo sombrío (Acantilado, 2017). Tanmateix, tot i ésser una novel·la, es basa en fets reals. Szomorú Vasárnap és una composició de Seress, amb lletra de Lázsló Jávor, que arrossega la fama d’induir al suïcidi. No és una afirmació sense sentit. Un nombre elevat de suïcides dels darrers anys trenta i quaranta, en la nota de comiat, solien posar alguna referència a la cançó. De manera que a Hongria prohibiren cantar-la en espais públics. I als Estats Units, tot i que no hi va haver cap censura oficial, molts de clubs i emissores de ràdio deixaren de programar-la. També la BBC. La melodia és tristoia, és cert. I la lletra parla de l’enyorança infinita que sent el narrador per l’estimada morta. Us en faig un tast, de la traducció al castellà: «Cuando corría tras mis sueños, un domingo por la mañana,/ el carro de mi tristeza ha vuelto sin ti». Pel que fa a la lletra, Szomorú Vasárnap no difereix gaire de Espérame en el cielo, de Machín, o d’un bolero de títol similar, Espérame en el cielo, corazón, compost per López Vidal i que varen popularitzar Los Panchos. Les tres cançons insinuen la possibilitat del suïcidi de l’amant adolorit. En qualsevol cas, i posats a cercar tres peus al gat, Machín embolica la tristesa amb un cert conformisme d’arrel catòlica, al capdavall va ésser publicada a l’Espanya dels anys quaranta. Poc abans d‘Espérame en el cielo, corazón. Però aquest bolero porta sang porto-riquenya, de manera que la sensualitat de cada vers disfressa la nuesa descarnada de la mort. Allò que pot explicar la proliferació de suïcidis atribuïts a la cançó de Seress és l’època, sacsejada per tots els mals vents del món. Fet i fet, Alice Zeniter, situa l’avi borratxo en un paisatge depressiu. La seva caseta afrontava amb el bosc fins que el Poder en majúscules (el poder que atropella els drets i la raó) va decidir construir la via fèrria a tocar del jardinet. El fum de la locomotora va descolorir les flors, els parterres s’ompliren de bosses i restes de menjar que els passatgers llençaven per les finestretes... Szomorú Vasárnap no és, per tant, l’exponent del dolor (al cap i a la fi el dolor és una expressió de vida) sinó de la desesperança, d’un sembrar de sal l’ànima com fan els vencedors amb els solar dels vençuts. Tanmateix Rezsó Seress no ho tenia tan clar i va carregar amb la culpa d’haver provocat infinitat de morts. «Las lágrimas son mi única bebida». No va poder suportar-ho. Va suïcidar-se.