Le Senne, una imatge icònica

L’assassinat d’Aurora Picornell, les Roges del Molinar i Belarmina González el gener de 1937, és un dels episodis més execrables dels molts que va protagonitzar a Mallorca el pistolerisme feixista. A la cruel estupidesa que sempre suposa suprimir vides per odi a les idees, cal sumar, en aquest cas, altres factors com és ara l’idealisme de les cinc dones, el fet que dues d’elles tinguessin filles petites... Per no esmentar la data escollida pels criminals, la vigília de Reis. Les mataren a entrada de nit. Mentre les portaven a Son Coletes, qui havia signat l’ordre d’execució, el comandant Torres Bestard, aleshores governador civil, repartia joguines amb untuosa amabilitat entre els nens que participaven en la Cavalcada. Sovint m’he demanat quin seria el perfil d’aquells que odiaven tant i tant. I aquests dies, en prescindir el senyor Le Senne dels bons modals que se li pressuposen, he nuat fils. Ahir i avui em surt el mateix retrat. Els brètols de Falange disparaven i bevien brandi de franc. Males ànimes i prou. Òbviament l’autor intel·lectual d’aquells crims havia d’ésser algú de pell pàl·lida pel fet de passar més hores a la sagristia que a la finestra, fill de la burgesia ennoblida o de la noblesa de dos rals, senyoret educat en els valors d’odi a tot allò que pogués significar diversitat, cultura compartida, igualtat social... Els senyorets d’Acció Agrària i d’Acció Catòlica la hi tenien jurada a Aurora. La consideraven una desvergonyida. En realitat, era una oradora notable que animava les dones a perseverar en la lluita per la dignitat i els drets laborals. Han passat dies d’ençà que Gabriel Le Senne va guanyar-se a pols el més gran dels descrèdits en esquinçar-ne la fotografia, d’Aurora, però la indignació del carrer acreix. Que s’ha disculpat...? Hi ha situacions tan lamentables que revertiran sempre sobre qui les ha provocades. Per l’obra es coneix l’obrer. Talment...! Ni Ramon Casas hauria retratat l’ànima del senyor Le Senne amb la cruel precisió que s’ha retratat ell mateix. Altrament, aquell instant on se’l veu allargant una urpa de gat vers la fotografia d’Aurora, àvid de rapinyar el passat, d’esborrar-ne la denúncia que clama tossudament des de les cunetes, esdevé la imatge més icònica de la hipocresia franquista. La gent de Vox és necessàriament rapinyaire. Els cal fer malbé allò que la dictadura no va poder destruir. No fa gaire David Gil, del Consell de Mallorca, va ésser enxampat en el moment d’estripar un cartell en defensa de la llengua catalana. En aquella ocasió el president Galmés va mirar cap a una altra banda, tal com ho ha fet ara la senyora Prohens. Al cap i a la fi Pepés i Caralsoles s’assemblen com dues gotes d’aigua. Repareu en els fets: El feixista Milei és amic coral d’Abascal (representació genuïna de Vox) i rep la màxima condecoració de la Comunitat de Madrid de mans de la seva presidenta, la senyora Ayuso, que és la perla més cobejada de la dreta espanyola. Descomptant algunes aferrades, la conxorxa franquista llueix esplèndida a casa nostra. Així que de la lamentable escena viscuda en el Parlament amb un Le Senne de pell pàl·lida, n’és responsable últim el Partit Popular i, sobretot, la senyora Prohens. Ella ens ha instal·lat el feixisme a les institucions. En fi...! Ja s’ho farà. Vulgues no vulgues, és, la seva, una manera ben poc airosa de fer història.