La recepció de TV3

Tot això, sense tenir competències en matèria de mitjans de comunicació i amb un marc ben esquifit (la Llei del tercer canal de televisió de 1983), que només regulava la posada en funcionament d’un tercer canal de televisió de titularitat estatal per atorgar-lo en règim de concessió en l’àmbit territorial de cada comunitat autònoma. En conseqüència, des de l’Estat al principi varen exigir llicència i amenaçaren amb l’obertura d’un expedient administratiu o el tancament de les emissions. Tant és així que es va constituir un comitè de suport, es va realitzar una campanya, ‘Volem TV en la nostra llengua: TV3 ara’, i es creà una entitat promotora, que era filial de l’OCB, Voltor SA, constituïda aquell mateix any per mitjà d’aportacions a partir de deu mil pessetes.

Voltor va demanar un informe a Josep Melià, que, entre altres càrrecs, havia estat secretari d’Estat per a la Informació (1979-80) en la primera transició. L’informe va posar èmfasi en el fet que el dret a rebre informació per qualsevol mitjà en la llengua pròpia tenia rang constitucional superior a qualsevol altra part que es pogués oposar a l’exercici d’aquest dret tan fonamental; que cap estat democràtic es pot oposar legítimament a la circulació d’idees en matèria de radiodifusió; que les ones electromagnètiques circulen lliurament, i que en zones frontereres d’Espanya es rebien emissions de televisió de França, Portugal, Andorra, el Marroc o Algèria, de la mateixa manera que a Navarra arribava Euskal Telebista; a Eivissa, el programa regional de TVE en valencià, i a Menorca el català, i, per suposat, TV de Catalunya. De manera que va arribar a la conclusió que la recepció de TV3 era legal. El juliol del l985, la recepció fou efectiva.

Tot això va permetre la compra d’una porció de terreny a la serra d’Alfàbia, allà on s’havia d’ubicar la torre del repetidor. Així, doncs, TV3 es convertí en la tercera televisió que es veia a Mallorca després de TV1 i TV2, que eren de l’Estat, amb l’impacte que es pot imaginar sobre la normalització lingüística i una nova cosmovisió.

El terreny de Voltor va esdevenir un centre de telecomunicacions que va arribar a emetre dos canals de la TV catalana, les emissores de ràdio de la CCRTV, dos canals de la TV valenciana, i fins i tot una part de la programació en català de TVE. La torre del repetidor fou objecte d’un atemptat l’any 1989. L’autor de l’atemptat fou jutjat i condemnat per estralls.

Després va venir el blindatge i la generalització de l’operació. En primer lloc, amb la Llei de normalització (1986), que ja té un precepte que ordena al Govern que faci les gestions necessàries per facilitar als ciutadans de les Illes Balears la recepció de les emissions de televisió en llengua catalana dependents d’altres comunitats, i la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (2001), que preveu que les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada sota forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Un tercer intent de blindatge es va frustrar, perquè la proposició de llei de televisió sense fronteres formulada mitjançant iniciativa legislativa popular no va ser presa en consideració pel Congrés de Diputats.

Tot això significa que la recepció era legalment possible, tècnicament viable, financerament sostenible, lingüísticament necessària, políticament volguda i desitjada per la societat, i es va convertir en una fita inqüestionable de la nostra història contemporània.

L’any 2004, Jaume Matas i Pasqual Maragall varen llevar el senyal a Voltor per deixar-lo en mans d’IB3 i arribaren les regressions: primerament, suprimint les principals transmissions esportives i, després, la mateixa programació de TV3, que fou substituïda per la de TV3-CAT.

En l’actualitat, Voltor és una associació cultural.