Memòria dels espais i de la gent

En arribar el juliol l’activitat pública s’alenteix. Le Senne espera l’estiu amb tant de delit com el pagès les faves d’abril. Si el sol bofega, camisa guaiabera i gin-tònic. Fora memòria...! Segur...? Segur. O gairebé segur, perquè el fet de menystenir els crims del feixisme cou més que el vinagre a la ferida. A una terra antiga com la nostra, oprimida i espremuda, la memòria és un puntal de la consciència. Soc de Montuïri, una terra amb tant de misteri que el misteri s’estima i s’abraça. A les hores inacabables de l’estiu, els infants de la meva època pasturàvem lliures per fora vila i cercàvem penyores a les soques buides dels garrofers i dels ametllers. Trobàvem una espardenya amb la sola foradada, una pinta desdentada, una pelleringa de tela... Eren vestigis del passat, però també d’una vida anònima que bategava a l’espai infinit del temps. Escric d’una manera inconnexa. Faig referència als anys quaranta. A la carretera gran, la de Palma a Manacor, a penes passaven cotxes. I quan sentíem la remor d’un motor que s’apropava, ens apostàvem a la vorera amb la boca badada perquè se’ns omplís de pols. Una dècada enrere, el Foment de Turisme ja s’exclamava del mal estat de les carreteres. Alcalá Zamora i Prieto, en visita oficial l’any trenta-dos, es cansaren de pegar bots en el seient cada vegada que el cotxe trobava un clot. Eren temps que són enrere, tan enrere...! Rellegeixo l’epistolari de mossèn Miquel Clar amb diverses personalitats coetànies i, sobretot, amb mossèn Alcover (Lleonard Muntaner Editor, 2014), un llibre del qual tingueren cura Sebastià Adrover i Maria Magdalena Gelabert. Som a l’estiu i busco la memòria oblidada. L’autèntica. La que parla d’esforç, d’intel·ligència. Qui fa la història real, massissa, no és el soldat que guanya medalles per terres de moreria, sinó dos clergues que enfilen paraules amb la col·laboració d’un «jovenet de 18 anys molt simpàtich, modest i llestíssim»... Així definia mossèn Alcover a Francesc de Borja Moll l’any 1922. A Moll vaig tenir el privilegi de conèixer-lo, igualment modest i llestíssim, ja amb els cabells blancs. Diuen que aquest estiu Obama assistirà a una festa privada a una possessió de Montuïri. Ni la limusina d’Obama fa per aquests paratges ni el Pla és Califòrnia. A tot estirar Obama repararà, entre selfi i selfi, en el cel estelat i jugarà amb una copa de cristall entre les mans. Viatjar per passar és una de les vocacions més buides d’avui en dia. L’esperit del Pla preturístic, que no pot entreveure Obama, es troba condensat en un llibre esplèndid de Guillem Frontera, La mort i la pluja (Proa, 2007). En girar pàgines de l’epistolari d’Alcover i mossèn Clar, aclapara la inversió en temps i esforç d’aquests i d’altres personatges per a salvar-nos els mots, sang i nervi d’una cultura. Tot un tresor de valor incalculable que gent banal pretén menystenir. Tant d’odi acumulat hi ha en un Le Senne que esquinça el retrat de les Roges del Molinar com en el seu camarada, un tal Gil, que arrabassa cartells a favor de la llengua catalana. Segons la documentació de mossèn Clar, Alcover i Moll viatjaren a Santanyí amb tren. I per a continuar fins Es Llombards, carro i mula. Talment com aspira a veure’ns, als mallorquins, Maria Frontera, un exquisit producte de la quarta generació d’hotelers. Si se n’assabenta, botarà de goig...!