TW
1

N’Antònia la va trobar davant l’entrada de Cant de Mar, quan estirava el coll verd i arrugat cap amunt, com si volgués tocar el timbre. Li va obrir la barrera i aquella criatura, acovardida davant de la gegant, arrossegà sa daurada cuirassa i s’endinsà dins el jardí del xalet fins a amagar-se davall d’unes cintes, entre l’alzina i l’olivera. Fou la primera de les tortugues que arribaren a aquella casa per refugiar-se de la guerra del ciment.

Savines, garballons, ullastres, mates, un Seat 850 on anàvem a jugar de petits, terra coberta de fullaca i regurgitada per cucs, roques ufanoses, pinyes, olor de reina, macs aperduats i romaní s’havien convertit en hotels, cases, aparcaments, o supermercats. Les tortugues, en veure desaparèixer la garriga, desfilaren carrer avall, una a una, fins a trobar l’únic tros de terra on quedaven quatre pins que les tempestes no havien aconseguit tombar del tot. N’Antònia, diligent, se’n cuidà que sempre tenguessin aigua per beure. Es multiplicaren fins a arribar a la trentena i sa filla, na Caterina, les traslladà a un centre de recuperació de fauna salvatge. Allà, finalitzat el període d’observació, les alliberaren al Parc Natural de Llevant. I encara hi deuen ser, perquè una tortuga mediterrània viu tant com una persona.

En els darrers sis anys a la foravila de Mallorca s’ha edificat la superfície equivalent a tot el municipi de Lloseta. Ecologistes i geògrafs de la UIB afirmen que en sòl rústic ja hi ha un xalet cada cent metres. Ni ho va aturar el pacte ni els que han aprovat l’amnistia de 30.000 construccions il·legals. El catedràtic de Geografia Humana, Pere Salvà, ja ens avisava l’any 1997: «Mallorca pot acabar sent una única ciutat». I segons el catedràtic de Geografia de la UIB, Jesús González, aquest moment ja ha arribat.

Quan Palma hagi acabat de succionar Mallorca i el ciment cobreixi el darrer pam de garriga, les tortugues de Cant de Mar encara trescaran lliures pel Parc de Llevant. Molts haurem partit o estarem a punt. I, esperant la parca, recordarem el paradís perdut, quan jugàvem dins d’un cotxe abandonat sense saber que érem uns privilegiats ni que uns ulls petits i esfereïts ens observaven amagats rere les mates.