Finançament i singularitat

El concert econòmic vigeix a Espanya des de fa 150 anys. La Nova Planta contra els furs bascos no fou tan demolidora com la nostra. És un sistema just, semblant al dels Estats Units. Cada territori recapta tots els tributs i paga a les instàncies supraterritorials pels serveis que li presten. La fórmula hauria d'agradar als defensors de la cultura de l'esforç i la pròpia responsabilitat. També recull una aportació a la solidaritat intraterritorial, naturalment, però a uns nivells raonables, d'un sol dígit, no colonials, com els que patim catalans i balears.

A Catalunya, el concert li comportaria uns 16.000 milions d'euros addicionals, cada any. És una xifra que demostra la injustícia del sistema actual. A les Illes Balears, uns 4.000 milions d'euros més, doblers que ara arriben a comunitats amb més mestres i metges per habitant.

Seguint l'antipàtica tradició del nacionalismes basc i català, s'insisteix en la idea d'un règim singular. Malgrat sigui sobretot gràcies a ells que tenim autogovern, en reneguen tant del café para todos que sembla que ho lamentin. El que és bo d'entendre és que no es vulguin enredar en una negociació plena de paranys i reclamin bilateralitat, com tants de pactes PP-PSOE, amb el hàndicap que ERC no s'articula en cap entesa confederal. Tanmateix, el sistema ha de tenir vocació general, universalitzable, com escau a tota proposta progressista, al cap i a la fi, no se tracta d'obtenir privilegis sinó justícia i aprofundiment democràtic.

Però si l'apel·lació ideològica no basta, potser cal repassar l'aritmètica. PSOE-ERC no tenen majoria. Cal el suport d'altres partits, d'entrada els més proclius, seria absurd incomodar-los amb una proposta que els exclogui. Mai perjudica cuidar els aliats, el solipsisme passa factura quan venen mal dades.