Josep M. LlauradóPalma01/08/24 0:30
TW
1

Aprofitem l’empenta informativa que ve de França, i no tan sols per allò relacionat amb els Jocs Olímpics, ja fa temps reduïts a negoci per als vividors del COI, marxandatge de múltiples mercaderies i quinze dies d’avorrida felicitat televisiva (amb algun moment èpic, aprofitat per les tres goles anteriors). A la Grècia antiga els Jocs incloïen la treva dels conflictes vigents, perquè els atletes poguessin viatjar i competir amb tranquil·litat, i a la França actual tothom va repetint l’acudit que la situació política és tan bel·licosa que ni la suma del negoci i l’espectacle dels Jocs permetrà als polítics relaxar-se uns dies. Hi és a l’aire la proposta de l’esquerra, relativament victoriosa de les recents eleccions, de nomenar Lucie Castets com a primera ministra, però la Constitució permet al president Macron allargar la situació tot el que vulgui i amb l’excusa dels Jocs s’ha autoconcedit una treva només per ell.

Quan s’hi posi, a més d’explicar el dèficit públic que generaran els Jocs (és sabut que aquests grans esdeveniments només beneficien els grans organismes esportius, que hi sumen apoteòsiques exempcions fiscals als mecanismes per esquivar impostos que practiquen non-stop des de les seus a Suïssa i paradisos similars), Macron haurà de pensar-se si accepta la candidatura de Lucie Castets, una economista i alta funcionària que s’ha distingit per les seves propostes per lluitar contra el frau fiscal, incrementar els impostos a les grans corporacions (o fer que paguin almanco com la mitjana de les empreses) i aturar la privatització i reducció de l’administració pública en favor d’atorgar negoci a consultores que, com ha demostrat, acaben costant més diners del que costen els funcionaris perduts.

Castets ha estat presentada com una radical per dir que l’administració francesa és plena de magnífics funcionaris que cada dia més s’han d’enfrontar a la potinera ingerència dels polítics. Curiosa paradoxa, la que suposa aquest debat silenciosament interromput pels Jocs Olímpics, un esdeveniment que només és possible per l’onerosa participació de l’estat però del qual se’n duen els mèrits i els panegírics organitzacions com el COI, perpètua medalla d’or en l’esport d’escapolir-se dels impostos.