Les neofestes

Perquè quedi clar. No tenc cap tipus d’interès en festes que no tenguin una antiguitat mínima de cent anys. Per formació, inquietuds i edat, veig d’enfora la bauxa del jovent d’ara mentre sóc feliç darrera un llibre. El cas és que en plena temporada estiuenca no puc evitar reflexionar que les denominades neofestes –un nom per sortir-ne aviat– no són sinó un reflex directe de la societat que som i del món que vivim; com sempre ha succeït, de fet, perquè totes les festes han estat neofestes en algun moment de la història. Però aquí hi ha un matís que, ens agradi o no, s’escapa de la consideració d’intranscendent: la velocitat cada vegada més acusada del procés històric; és a dir, de la sensació tan humanament fràgil que perdem el control de les innovacions globals. Se’ns escapen les novetats i fracassa qualsevol intent de mestratge mentre ens refugiam en la nostàlgia com a mecanisme reparador. Fan bé les neofestes d’intentar justificar-se en llegendes, històries locals, topònims, costums... anteriors i potser antics perquè aquesta sempre ha estat la via més efectiva; fins i tot –o especialment–, en casos d’ocupació estrangera. Però l’important aquí és que el mecanisme d’introducció ha estat tan veloç que és difícil parlar d’evolució natural, per molt que en tengui algun aspecte. A això se suma que el resultat d’aquesta argumentació no sempre és òptim, però lluny d’enfonsar-se, la neofesta sura i s’enlaira gràcies a aquest tipus d’èxit postís i superficial que circula tan bé per les xarxes socials. I el pitjor encara és que hi ha exemples que podríem citar i no citam que són molt més antics del que pensam si consideram, en definitiva, que la transformació és la clau de la supervivència. I això també val per al patrimoni històric immaterial, que distingeix entre allò que és pur entreteniment i allò que aporta alguna cosa més i ho fa des de segles enrere.