Bolaños i tants de palmeros

L a presència de Puigdemont a la Barcelona post-Procés va generar dubtes sobre si el benefici polític que se’n derivaria justificava el risc personal que comportava. Tanmateix, el ministre Bolaños s’ha encarregat de dissipar-los amb una economia de paraules admirable. Al seu parer, Puigdemont va protagonitzar «un episodio que nada aportó a la sociedad catalana». És una manera d’aparcar-lo a cotxeres, de fer-nos creure que el president ja pot perorar tant com vulgui perquè tot allò que diu és com fer ratlles a l’aigua. I no es cert ni de bon tros. És cert, en canvi, que el PSOE amb el suport determinant d’una ERC clarament petainista, ha aconseguit encaixar novament Catalunya en el mapa borbònic de l’Espanya autonòmica. Mon Dieu si Heribert Barrera alcés una cella...! Però no parlem d’Esquerra, no s’ho paga. El mateix Bolaños va avançar que amb la proclamació del 133è president de la Generalitat i 1èr del 155, el Molt Honorable Salvador Illa, Catalunya entrava en un període de normalitat democràtica. Escombrava cap a casa, és clar. Normalitat...? Quina normalitat? Amb exiliats, amb causes judicials obertes, amb una llei d’amnistia que és lletra morta? Ben segur que el ministre volia dir que d’ara endavant l’espanyolisme unionista no haurà de votar opcions clarament xenòfobes que sempre fa un no sé què confessar-ho, perquè trobarà en el PSOE complida resposta als seus anhels. Els fets l’avalen: la plaça de Sant Jaume, des de la Generalitat a l’Ajuntament, és del tot unionista, com no ho havia estat, potser, des del gener del trenta-nou. Des de l’òptica de qui guanya mana, els socialistes s’han de sentir més que satisfets. En tot cas, dijous passat, i amb tal de no aixecar la llebre abans d’hora, aspiraven a una celebració de perfil baix que justament Puigdemont ha malbaratat. «Encara som aquí», va exclamar des de la tribuna improvisada a l’Arc de Triomf, en una frase que alguns han considerat una tarradellada. Res a veure amb Tarradellas. El «ja soc aquí» de Tarradellas, afortunadíssim en termes de màrqueting, coronava un fi de trajecte destinat a donar credibilitat democràtica a la Transició. La frase lapidària de Puigdemont, en canvi, amb l’afegitó d’aquest encara, expressa la voluntat irreductible de resistència, no sols individual, sinó col·lectiva, atesa la rellevància política de qui la pronuncia. Allò que no podem saber és si el catalanisme té, ara mateix, prou musculatura com per aixecar-se de les cendres. Però si en té, si s’aixeca, Puigdemont serà el seu primer referent. I això és el que preocupa a l’unionisme de dretes i d’esquerres, tant de Madrid com de Barcelona. A posta Bolaños s’afanya a enviar el president a cotxeres. Abunden en tertúlies radiofòniques i televisives els palmeros disposats a acarnissar-se amb el perfil circense de l’anada i la tornada. Que si el capell, que si la cadira de rodes o el maleter... Allò que no es demanen, cas que aquests episodis siguin certs, és per què un polític que l’únic pecat que ha comès ha estat escoltar el mandat del seu poble, ha de fugir d’esquitllentes del país perquè el persegueixen amb cans i fures. Un doble remake per a coronar el discurs esbombat pels susdits palmeros: Si l’haguessin tancat, dirien «ya lo tenemos». Com que els va fugir, diuen «ya no es nada». No sé si hi ha més misèria humana i intel·lectual, en l’un o en l’altre.