Llorenç CapellàPalma30/08/24 0:30
TW
2

Record una vinyeta dels còmics de fa més d’una vida: la xafogor estiuenca de la migdiada solia representar-se amb un home gras dormitant a un balanci a l’ombra d’una porxada, mentre un ocell engabiat canta que canta. El somni era reposat, el cant melodiós. Tot plegat encomanava una imatge de placidesa, fins que a la vinyeta següent una mosca que volia aterrar fort i no et moguis a la seva calba (i que ho són de caparrudes, les mosques!) aconseguia despertar-lo. L’agost és el mes de les llargues migdiades i atès que d’un temps ençà les mosques escassegen, la quietud de la migdiada s’ha allargat fins a la posta de sol. Sobretot entre la classe política i els adlàters a sou que acostumen a oficialitzar l’agost les vacances que tenen tot l’any. El Madrid polític s’endormisca, dorm.

Venturosament, cal dir-ho. Ni la finta de Puigdemont a tots els que saltaven de content davant la certesa de veure’l engarjolat, ha provocat gaire brogit. Certament s’han produït alguns retrets a Pedro Sánchez d’aquelles veus que borden per costum, si es tracta de mostrar hostilitat vers Catalunya. Ayuso, la gent de Vox... I Cuca Gamarra, la més rellevant. La senyora Cuca és la musa dels poetes sense vers, la madrina de guerra de l’Exèrcit de Flandes, la còpia calcada de Mercedes Sanz-Bachiller. I ni amb ella ha arribat la sang al riu. La claca ultra dorm. «Son, soneta, vine aquí / a la vora del coixí». En arribar l’agost, milers de dimonions de mitja cana saltironegen entre el rostoll. Juguen amb Puigdemont...? Potser. Els Mossos s’ho pensen. A Madrid també ho veuen possible, però sospiten que, en tot cas, és Putin qui mou la llebre. Puigdemont versus Putin, heus ací un binomi capaç d’espavilar la Conferència Episcopal. L’agost és feixuc, madura les magranes. Els caps més lúcids del Pepé (guingueta balear) dormen amb un ull cluc i l’altre obert. Dimarts que ve, festivitat de sant Gregori, sobrenomenat El Dialogant, han de decidir si retiren la presidència del parlament al senyor Le Senne, el mateix que en sessió parlamentària va esqueixar la fotografia d’Aurora Picornell. El cessament és una qüestió de dignitat democràtica tan i tan evident que n’hi s’hauria de portar a votació. Però els Pepés supediten el seu vot a la possibilitat de refer o no els pactes de governabilitat amb Vox. Així ho expressaren Antoni Costa i Sebastià Sagreras, cadascú per son vent, abans de les vacances, sense adonar-se que mostraven el llautó i, de passada, posaven en evidència al seu partit. De dignitat se’n té o no se’n té, no és com la roba de posar i treure. Tanmateix, la presidenta Prohens ha demostrat no tenir-ho gaire clar. I per afegitó considera que tot allò que afecta la Memòria és una cosa de pa i rave. De manera que si s’ha d’engallar davant l’esquerra per a defensar el dret de Le Senne a fer una niciesa rere l’altra, ho farà, i ben contenta de fer-ho! Toca espavilar-se, l’estiu s’allunya. I la tardor és inestable. Mirem novament cap als centres neuràlgics del Madrid polític o de la plaça barcelonina de Sant Jaume, dita pròximament del 155 (és una proposta als senyors Illa i Collboni). Si ara mateix l’espanyolisme fa de fregar-se els ulls, allò que veu el posa en guàrdia. Repareu en la darrera: Puigdemont sospesa la possibilitat d’assistir al congrés de Junts a Calella. Sapristi! Piquen les mosques. Escampada la son, queda el malson.