Damià Perelló FemeníaPalma10/09/24 0:30
TW
5

És un clàssic que molts mallorquins, quan parlen de la seva pròpia identitat, necessàriament, han de puntualitzar que no són catalans. Aquest és un cas singular, perquè, amb l’excepció dels valencians, no conec cap altre territori que defineixi la seva personalitat d’una manera tan peculiar. D’acord amb la legalitat vigent, catalans ho són els espanyols empadronats en la comunitat autònoma de Catalunya. No obstant això, tots sabem, d’una manera conscient o inconscient, l’abast d’un terme que van molt més enllà d’un simple acte administratiu. Els anys seixanta, Paco Candel, en un llibre homònim al títol d’aquest article, ja va plantejar aquesta qüestió en termes d’integració i d’identitat per a les migracions d’origen castellà; però el tema té moltes més variables que van més enllà de les quatre províncies estrictes.

Hi ha programes de televisió que, per banals que siguin, no deixen de ser reveladors. No sé que devien pensar els espectadors de ‘Las recetas de Julie’ de TVE quan de manera reiterada sentien que hi ha una part de França que és catalana i els seus pobladors mantenen orgullosos aquesta condició. No me’ls imagin cridant «Gibraltar... perdó, Perpiñán español». I és que els territoris continentals de l’antiga Corona de Mallorca, ni que sigui dins la República francesa, ens donen una dimensió diferent de l’espanyola del que és ser català.

Històricament la cosa és molt més complexa, perquè tot i que el terme Catalunya ha estat lligat al vell Principat que estava sota la jurisdicció del comte independent de Barcelona (rei d’Aragó, de València, de Mallorca, etc.), la condició de català ha estat una cosa molt més extensa. Fins ben entrat el segle XVI mallorquins i valencians, tot i disposar de regnes propis, anaven pel món com a catalans i aquesta era la nació o nacionalitat que se’ls assignava fora dels seus dominis. Amb la posterior Monarquia Hispànica dels Àustries això canviarà radicalment, i la nacionalitat medieval es fracturarà, oposant catalans a valencians i mallorquins, fins que es va imposar l’actual concepte de nacionalitat espanyola amb els Borbons.

En Dret hi ha un aforisme que diu «Excusatio non petita acusatio manifesta», i és que quan un ha de negar sistemàticament una cosa que no assumeix és perquè l’evidència el desmenteix.