Arran d’una recent expedició mallorquina a Perpinyà, commemorativa de la mort del rei Sanxo, integrada per polítics i participants, he llegit algunes afirmacions que els qui estam en l’ofici estam obligats a rectificar. Resumiré els efectes principals del que ha estat dit. Resulta que el Rosselló era Occitània i els seus habitants eren occitans. En conseqüència, parlaven occità. Nunyo Sanç, el comte del Rosselló, era, doncs, occità. I el rei Sanxo, per descomptat, també. Els pobladors d’allà que recalaren a Mallorca, en un nombre no desdenyable, eren occitans. L’article salat també és una peculiaritat occitana: si era vigent a la major part de Catalunya era, simplement, causalitat o invenció d’algun pagès catalanista com mossèn Alcover. I, evidentment, qualsevol particularitat mallorquina era occitana, mai catalana. Després hi ha disquisicions més puntuals, com la referida a la bandera actual, atribuïda (quin desbarat!) al rei Sanxo.
Impugnar aquest tropell de bajanades és fàcil encara que no és possible entrar-hi en detall per falta d’espai. Però sí bo de resumir: convertir el Rosselló en Occitània és una barbaritat, un exercici colossal de frau. A l’edat mitjana ja es considerava integrat a Catalunya (a vegades com un apèndix) i així ho expressava Jaume I el 1244: «universa Catalonia a Salsis unque ad Cincham». Occitània era una altra realitat, germana, sí, però diferent. Montpeller (territori dels dominis de la Corona de Mallorca) sí que era part d’Occitània. Però el rei Sanxo, ves per on, havia iniciat negociacions per vendre el senyoriu al rei de França i només la seva mort estroncà aquesta magna operació immobiliària. Jesús, quina paradoxa! Quant a la llengua, els rossellonesos sempre han anomenat ‘català’ (perquè indubtablement ho és) a l’idioma que parlen i, amb independència del factor lingüístic, s’etiqueten com a catalans (i molts, avui, també, francesos, però mai occitans).
De tota manera l’opció occitanista sempre ha planat a Mallorca com una arma de desinformació massiva contra la catalanitat històrica. Durant segles no hi hagué cap problema a l’hora d’assumir la petja catalana després de 1229. Però la narració va ésser canviada fa mig segle per Gabriel Alomar Esteve, un arquitecte amb ínfules d’historiador (sense acreditació), en un llibre ple d’errors metodològics en el qual feia aflorar occitans per tot: fins i tot convertí els empordanesos en occitans! I ho reblà don Álvaro Santamaría, un insigne catedràtic de províncies, que decidí tirar pel camí del mig: rossellonesos i occitans eren, tots plegats, francesos meridionals. Amb el fals dni que els atorgà es tractava d’amagar la filiació catalana dels primers. I per aquí han tornat a aflorar els tirs. Som davant l’ocultació sistemàtica del vincle català de la història de Mallorca. Res pus. I ara algun portantveus, segurament entès en la seva matèria però no en Història (escrits canten) s’ha dedicat a potenciar el desvari. En realitat, ja fa temps que ho fa.
El problema del desficaci és la incidència sobre el públic. No podem descartar que quan parlam de fa set segles el lector tengui pocs o inadequats instruments per calibrar allò que pugui ésser una trivialitat o una mentida disfressada de competència erudita. O una impostura historiogràfica que exigeix la refutació. És cert tot això que ha estat dit del rei Sanxo i Occitània? No, no és cert. Tot està als llibres, als documents, en les cròniques, en l’arqueologia i en la vida del present (almenys hi ha estat fins fa quatre dies). La història dels reis de Mallorca no va acabar bé i n’hi ha que set-cents anys després no hi poden donar passada. Tanmateix no està escrit que la història acabi bé. Justament quan aquesta història és contada de segons quina manera és quan una bona part dels lectors poden quedar en indefensió intel·lectual. I també els polítics confiats.
6 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
joQuant Jaume I va conquerir Mallorca l’any 1229, es suposat pare de sa suposada llengua catalana es Beat Ramón Llull, encara no habia nascut, llavors es evident que el rei en Jaume i es seus colonitzadors no podien xerrar mai una suposada llengua que encara no había nascut. Es nostre gran cult inmemorial mallorquí Beat Ramón Llull va fer estudis i escrits de ses multituts de llengües que empleaba, però místicament no té cap test que xerri de una suposada llengua catalana de sa que ell teòricament era es pare de sa mateixa, però si en té bastants de sa llengua occitana que realmente ell va ser es gran divulgador de sa mateixa per tot el món conugut per el qual ell va viatjar. En es segle XVII, quan ses imitaciones de Ausias March ja les habían reduit a fórmules, els poetes seguiexen admirant es seus versos, i Lope de Vega escriu aquestes paraules de alabança del poeta valencià, «Castísimos son aquellos versos que escribió Ausiàs March en lengua LEMOSINA, que tan mal y sin entenderlos Montemayor tradujo. Es a dir, que de sa suposada llengua catalana res de res, ja que el segle XVII encara no existía. Memòria històrica.
OccitàEs dia que te molestis a lletgir qualque publicació en occità (per internet n'hi ha un parell) descobriràs que escrius en català i no en occità. Cap mallorquí que provi de lletgir un text en occità dirà que aquella ès sa seva llengua, per molt consemblant que sigui. Comparant una publicació en català amb una altra en occità, qualsevol mallorquí tendrà clar quina ès sa seva llengua i quina no no ès. Ses mentides i ses manipulacions tenen ses cames molt curtes!
mira un assenyat. gràcies per combatre la ignorància
OccitàPer a curiositat me digui quina titulació acadèmica té, ? La del senyor Ensenyat ja la sabem.
Ja ho diu la cançó, "som Mallorquí i amb moltra glòria, som català per la meva història", no hi hauria d'haver cap dubte
Això era i no era en Jaume el Conqueridor, anomenat també Jaume I d'Aragó, nascut a Montpeller, Senyoria de Montpeller, regió lingüística d’occitània, va neixer el 2 de febrer del 1208, fou sobirà de la Corona d'Aragó amb es títols principals de rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona, comte d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Es dir, Jaume I no era català, era occità de Motpeller, o en tot cas francés occitanoparlant. Es primer llibre que es va escriure amb una llengua románica a Mallorca va ser es llibre del repartiment de sa conquesta de l’illa per part dels escribents de la cort del rei en Jaume, i aquest llibre es va escriure en llatí, àrab i llemosí ( dialecte de sa llengua occitana de sa regió llemosina del sur de França, Limoges ) que es xerrava en aquella época a sa regió subdite del reine d’espaÑa de la Catalunya actual, Marsella, i fins i tot a Gènova. D’aquest dialecte vàren derivar es actuals dialectes de sa llengua occitana que es xerren avui en els mals anomanats e inventats païssos catalans ( regions súbdites del reine de EspaÑa on es xerren es dialectes occitans ), com són es dialectes català, valencià, mallorquí, eivissenc i menorquí. Com es pot veure el rei en Jaume no va xerrar, llegir, ni escriure ni en va sentir xerrar mai de sa mal nomenada “llengua catalana” ( aquestes dues paraules juntes no les va sentir mai ), ja que simplemente no existía ni va existir mai. Es a dir, sa llengua romànica que va impossar i du el rei en Jaume a Mallorca va ser es llemossí occità i no el invent inexistent de sa llengua catalana. I d'allà van néixer els actuals dialectes que coneixem avui com el català, valencià, mallorquí, menorquí i eivissenc. Memòria històrica.