Josep M. LlauradóPalma12/09/24 0:30
TW
0

La història dels periodistes conté, enmig d’un tranquil·litzador ensopiment, força exemples de trasbalsos professionals i cops d’efecte gremials, un reguitzell d’anònims esdevinguts astres de les lletres o el ‘famoseig’ i d’altres que han capgirat d’ideologia o de corporació, però la història dels mitjans, que sempre valora en extrem la continuïtat, ha estat relativament estable. L’excepció, i de categoria, serà a partir d’ara el France-Soir, que en poques dècades ha passat d’hereu de la premsa de la Resistència i vespertí més venut en la França dels anys 50 a pamflet liquidat judicialment i sense criteris d’edició reconeguts, i que ha patit el desenllaç de la decadència en confirmar els tribunals la decisió del Ministeri de Cultura de retirar-li la certificació com mitjà d’informació, l’estatus d’empresa periodística, els avantatges fiscals i els ajuts potencials per al desenvolupament de la premsa. El motiu? La reiterada difusió d’informacions falses i potencialment perilloses per la salut pública, que han convertit un diari que recordava cada dia la proposta de Pascal «Només crec les informacions que suposarien perdre la gola als que les difonen» en un vehicle de la conspiranoia més grollera i, segons els tribunals, més danyosa.

No ha estat una decisió fàcil, políticament ni judicial, malgrat la transgressió de la llibertat d’expressió, per part del diari ja només digital, era indiscutible i greu. Contra la mesura administrativa i la recent ratificació judicial s’han sentit pocs crits perquè prèviament es produí un llarg debat, finalitzat amb acords unànimes, en dues instàncies del màxim prestigi (a França): el Consell d’Estat i la Comissió Paritària de Publicacions i Agències de Premsa (CPPAP). Ambdues coincidiren en què les informacions sanitàries oferides per France-Soir no només mancaven d’interès general sinó que «suposaven un perill per la salut pública». En el debat incipient sobre la intervenció dels poders públics per limitar les informacions falses i perjudicials, seran un precedent imprescindible. I cal afegir que, segons els serveis de verificació d’altres mitjans francesos, el France-Soir no tenia cap periodista en plantilla des del 2011.