TW
7

La darrera invenció dels nostres politicastres autonòmics és que la celebració de la Diada de Mallorca el 31 de desembre és poc honorable, perquè en aquell dia es commemora un fet violent, com és la conquesta de Mallorca l’any 1229. I al·leguen, com a ingredient pejoratiu, que aquell esdeveniment bèl·lic comportà la desaparició de gran part de la població mayurqina (ells li diuen ‘mallorquina’, amb la maliciosa intenció de confondre l’auditori).

Obvien, però, que la conquesta de Mallorca fou predicada pel papa Gregori IX com una croada, concedint-li les mateixes benediccions i indulgències que les de Terra Santa. Per tant, l’agressió armada contra els musulmans adquiria el rang d’acció sagrada i proporcionava mèrits als actors davant Déu. Tal com va exposar magistralment el professor Francisco Garcia Fitz al llibre La Edad Media, guerra e ideología (2003), en virtut d’aquelles indulgències es redimia automàticament la penitència a tots aquells que s’unissin a l’expedició, tant pels pecats comesos com pels cometedors. La cavalleria que, inicialment, estava abocada a la condemna eterna por la seva orientació cap a la guerra, entra en un procés de cristianització que convertirà els seus membres en milícia de Crist (milites Christi). D’aquesta manera, els cavallers tenen l’oportunitat de convertir-se en instrument de Déu per a castigar els infidels i defensar els justs. Amb aquesta cobertura ideològica, Jaume I podia purgar, expulsar, deportar i exterminar els infidels, perquè els pagans eren gent bruta, a la qual calia perseguir i expugnar. I així ho va fer, perquè la mort de l’enemic en la guerra ja no era considerada un homicidi, sinó allò que avui en diríem un ‘dany col·lateral’. No debades i gairebé sempre, la creu i l’espasa s’han donat la mà al llarg de la història.

Els contraris a celebrar la conquesta de Mallorca obvien, igualment, que quasi tots els Estats actuals -per no dir tots- són la conseqüència d’accions agressives i violentes:

Considerem el cas d’Espanya. L’Estat d’avui en dia és el resultat d’un seguit de fets militars que es remunten a l’Edat Mitjana. En aquell període es produí la conquesta implacable d’Al-Andalus, però també és l’època en què els diferents regnes cristians peninsulars s’enfronten entre ells i, alternativament, s’annexionen i separen regnes i territoris -Portugal i les Illes Canàries, per posar dos exemples. Ja en el segle XVI, es produeix la invasió del regne de Navarra i la seva integració a Castella; però, sobretot, té lloc la inexorable conquesta i colonització d’Amèrica llatina.

Considerem, breument, un altre cas: els Estats Units d’Amèrica del Nord. L’Estat d’avui en dia és així com és per mor de la massacre de les tribus índies autòctones, d’una sagnant guerra civil i de la pràctica del tràfec d’esclaus a gran escala. Sense parlar de les intervencions a Cuba, a Nicaragua, al Vietnam, a Iraq o a Afganistan, en els segles XX i XXI...

Totes aquestes fites històriques presenten perfils de violència extrema, a vegades emmascarada per conceptes sublims o per valors considerats moralment elevats: cristiandat, civilització, justícia, salvació, pau, unió, orgull, honor, dret, pàtria, nació,... Però la realitat és que la conseqüència de tot plegat fou la pèrdua més o manco elevada de vides humanes, tant pròpies com dels contrincants, amb independència de l’origen, el sexe, la raça o la religió d’aquestes persones. En aquest sentit, idò, totes les banderes que representen un Estat, els seus orígens i la seva història, estan més o menys tacades de sang. Per tant, o bé renunciam a les banderes, o bé acceptam els fets així com han succeït.

Per salvar aqueixa situació, l’acudit polític de torn va ser traslladar la Diada de Mallorca al 12 de setembre, al·legant que aquesta data no commemora un fet bèl·lic, sinó la jura dels privilegis i franqueses del regne per part de Jaume II, que significà l’inici del regne privatiu. Aqueixa premissa és categòricament falsa, perquè no hagués existit Carta de Franqueses sense la conquesta prèvia de Mallorca i la concessió d’aquest còdex jurídic per part de Jaume I. El seu fill i successor, Jaume II, es va limitar a confirmar aquell document, com a condició imprescindible i prèvia a la seva proclamació com a rei.

Però és que, endemés, també el regne privatiu de Mallorca i la seva pretesament immaculada bandera es varen tacar de sang. L’any 1323, Sanç I armà una flota de vuit galeres, proporcionà un contingent de cent cavalls armats i contribuí amb 25.000 lliures a la conquesta de Sardenya per part d’Alfons d’Aragó. I Jaume III envaí la pròpia Mallorca, l’any 1349, amb tropes armades, pel comprensible orgull personal de recuperar l’honor perdut i el regne que li havia estat usurpat. En la seva escala i dimensions, ambdues operacions bèl·liques foren violentes i es cobraren vides.

La conclusió, idò, és que el canvi de data no fa més honorable la Diada. Coneixent el tarannà dels partits polítics que la propugnen, se m’ocorre que l’objectiu d’aquesta mudança i de les injustificables quantitats de diners que s’hi han gastat (i s’hi seguiran invertint) sigui l’intent de manipular els fets històrics en benefici propi. No és la primera vegada que ho fan... ni serà la darrera.