La mentida o les veritats a mitges

Els mals exemples s’encomanen. Ha bastat que l’Aspirant Trump en digui una de l’alçada d’un campanar, perquè l’Honorable Galmés també menteixi sense cap rubor. Si aquell no té empatx a afirmar que els immigrants es cruspeixen les mascotes dels bons ianquis, aquest té nassos de sostenir que la diada del 12 de setembre ha estat avalada pels historiadors de més prestigi. Alça, Manela...! De quins historiadors parla, l’Honorable Galmés? Perquè més d’un centenar, a proposta de l’OCB, han certificat que la festa nacional dels mallorquins és la del 31 de desembre. És a dir, la que tothom associa al Rei en Jaume o a una catalanitat indestructible, feta de pedra de moldre. Certament, la diada galmesiana amb pagesets i pagesetes, xeremiers a rompre, banderetes Made in Xina i la plana major de Vox aplaudint el retorn d’un decorat amb figuretes de Betlem de la Secció Femenina, és una astracanada que no pot tenir gaire recorregut. Potser, i amb tal de servir de rèplica a La Colcada, els assessors de presidència haurien fet bé de recuperar l’Himne Mallorquí, de dona Maria Antònia Salvà i mossèn Bernat Salas. És del tot adient a la festivitat. Apolític i amb un toc cultural i ecologista que gairebé pot incloure’s a una guia adreçada als nostres amics, els turistes. Us en faig un tast...? Som-hi! «Bella terra mallorquina/ la de Lluc i del Gorg Blau/ de la Verge Catalina/ i de Llull bressol suau./ Bella terra mallorquina,/ Déu te do salut i pau». En fi...! Recuperem el fil de l’article. Als nostres ulls, cas de triar quin dels dos l’ha dita més grossa, l’Honorable Galmés ha superat l’Aspirant Trump, entre altres raons perquè el recurs pantagruèlic de l’Aspirant Trump per tal d’apartar Kamala Harris de la Casa Blanca no ens pot venir de nou. Recordem que els Caralsoles del trenta-sis feren córrer la brama que en Pep dels Mostatxos es menjava tots els nens que se li apropaven. En Pep dels Mostatxos és Stalin, i si és cert que no hi ha constància que practiqués l’antropofàgia és evident que ha estat un dels grans criminals del segle passat. Dit això, afirmem solemnement que, als infants, no se’ls menjava ni amb patates fregides ni amb maionesa. Però les mentides deixen petjada. Menteix, que la mentida té cames! Ho sap l’Aspirant Trump, també l’Honorable Galmés. I tants d’altres...! Des de sempre, en política, un mena bolea ha tingut mitja carrera feta. Les argúcies i els tripijocs solen donar un rendiment immediat. Històricament la dreta espanyola n’ha tingut el patrimoni i, vulgues no vulgues, aquesta manera de pensar i actuar fa part del seu mapa genètic. Si ara agita, amb raó o sense, l’opinió pública contra Maduro (i ves que se li ha perdut a Veneçuela!) per un suposat frau electoral, no ens pot sorprendre gaire. Se sent còmode amb la cridòria. És com el Reial Madrid, si no guanya li han robat el partit. Fet i fet, què va fer, aquesta dreta, el febrer de 1936, quan el Front Popular i el Front d’Esquerres guanyaren les eleccions...? Doncs escampar a crits que hi havia hagut tupinada de la grossa. Insisteixo, en política mentir dona rèdit i surt barat, fins al punt que l’esquerra n’ha après la lliçó. Marlaska (uf...!), el mateix Sánchez, la flor i nata del PSC i tants d’altres. Tots a l’una ens fan passar la mentida per aigua clara, encara que no sigui més clara que l’aigua d’escurar.