Sovint tenc por a repetir-me; aquí, en aquesta humil tribuna, però també per tot arreu. Em fa por, perquè la repetició pot ser atribuïda a una manca de recursos creatius, o, pitjor encara, perquè se sol associar a la senectut que, com es diu i rediu, bascula entre la memòria recurrent i l’amnèsia del present.
Tanmateix, s’ha escrit molt sobre la repetició: Kierkegaard, Nietzsche, Deleuze... I s’ha teoritzat i s’ha practicat en moltes àrees i disciplines. Entre totes, la música és una de les que més ha normalitzat el seu ús, per la qual cosa l’apreciació de Hume sembla ben adient; segons ell, la repetició no canvia res en l’objecte que es repeteix, però canvia alguna cosa en l’esperit de qui el contempla.
Amb tot, aquesta música no aconsegueix apaivagar la meva por a la reiteració. I no em serveix de res apel·lar a un cert estil propi o a la coherència en les idees i en les posicions. Tampoc em val contraposar tradició i traïció, per justificar el retorn pel que té de fidelitat.
El cas és que, a l’hora d’escriure aquest petit article, tot m’indueix a parlar del mateix de sempre: les guerres sense pacificadors, les visions esbiaixades d’una sola realitat, la pandèmia de la mediocritat política, l’assistència passiva al canvi climàtic, la ineptitud davant la crisi migratòria... I és que l’actualitat és pura repetició.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.